La saturació de dades en el present digital ens està portant a igualar –a la baixa- la veracitat dels continguts que ens assetgen per múltiples vies. Sosté l’expert en tecnologia Josep Lluís Micó que ens ha tocat viure en “l’era del descrèdit”. Ens confrontem per tant amb la presumpció de falsedat, o amb la sospita de la manipulació tendenciosa. El boom de bloggers, instagramers, youtubers i altres líders 2.0 es pot interpretar com el triomf de la gent corrent davant de les grans empreses o el marketing i la publicitat. En l’esfera religiosa, on el lideratge és un tret essencial de la majoria de religions i espiritualitats, també s’ha donat el cas dels anomenats “influencers” o “celebrities” espirituals. A vegades són molt coneguts (El Papa, el Dalai Lama), però sovint es tracta de persones com la monja tuitaire Xiskya, que en el món off line, és una religiosa que treballa tranquil·lament en una escola a Palma de Mallorca, però que en l’entorn digital és una autèntica estrella. Al petit volum 100 influencers a los que seguir, coordinat per Andrea Vázquez, he pogut aportar 10 noms de líders espirituals 2.0. Així doncs, enmig de personatges (que no personalitats) com la bloguera Chiara Ferragni, la guru de bellesa Michele Phan, el youtuber ElRubius o la cantant Beyoncé, hi he incrustat la famosa Amma, la líder espiritual que va pel món repartint abraçades, o el vietnamita Tchich Nhat Hanh, el mestre budista zen, refugiat política afincat a França, que literalment omple pavellons i pavellons amb les seves sessions de meditació.

Aparentment, en un món on triomfa la superficialitat i la pressa, semblaria que l’espiritualitat, amb els seus temps, a vegades desesperants, no hauria de tenir èxit. Meditar no és un pim-pam-pum. Ni resar. Exigeixen entrenament, silenci, quietud, aturar-se. Desconnectar per connectar. Res més lluny que el frenètic ritme de les xarxes socials.

Són cada vegada més els “influencers espirituals digitals”. La gent té set. I els busca, segueix i comparteix

I, en canvi, són cada vegada més els “influencers espirituals digitals”. La gent té set. I els busca, segueix i comparteix. Alguns, com Baba Rampuri, el guru hindú, fan servir les xarxes per promoure el que fan, i se’n surten molt bé. Rampuri, a més, té tota la fesomia per triomfar: s’asseu en posició iogui, té una barba espessa i apel·la a la consciència. Aquests líders tenen milers de seguidors de tot el món, no només adeptes de les seves religions o escoles espirituals, sinó gent de tot tipus que decideix seguir-los, i per tant oferir-los la seva adhesió i la voluntat de ser informats. Seguir a algú a les xarxes no equival a combregar amb la seva doctrina, però sí a dir “vull” ser informat del que fa o publica la celebritat en qüestió.

La fe a l’era digital es fa més espectacular. És una benzinera sempre en funcionament. Si els temples i parròquies, per motius logístics, han de tancar els vespres (amb excepcions com l’església de Santa Anna a la plaça Catalunya de Barcelona o la parròquia de sant Antón a Chueca a Madrid, obertes 24 hores), a Internet no s’apaga mai res. Sempre és de dia en alguna altra latitud, sempre hi ha algú a l’altre costat de la pantalla. La fe, en el fons, és això. Tot i la nit fosca, sempre hi ha algú a l’altre costat.

El que passa és que quan toquem la realitat, ens adonem dels condicionants, dels límits, del cansament, de les contingències. En canvi, a la xarxa, tot és sempre igual, lluminós, aparentment feliç o estable. Podem estar molt malament, però pengem la millor foto o la frase més inspiradora. La vida espiritual no passa sempre pels focus de Hollywood, sinó per espelmes mig apagades de temples oblidats. La fe no és sempre un hashtag feliç, sinó que les espines punxen, i fan mal. Benvinguts siguin els líders espirituals que fan companyia i posen les millors frases i tenen equips de comunicació o robots que responen. Però que un bon hashtag no ens espatlli la realitat. La fe, tot i moure’s cofoia pel món digital, sospito que és ben analògica.