La veritat no depèn de la nostra capacitat d’assimilar-la. Qui ho va sentenciar llegia sant Tomàs d’Aquino cada nit, detall que sens dubte et marca in eternum. Quan escriu sobre la veritat, l’escriptora nord-americana Flannery O’Connor afina. I és ben cert que no depèn de la nostra habilitat, ni d’entendre-la, ni d’acollir-la.

O’Connor, excèntrica, malalta, solitària, ninotaire i dotada d’una capacitat expressiva fulgurant, era una dona implacable. Aquests dies se’n parla, a casa nostra. L’Ateneu Barcelonès ha tingut la feliç idea de dedicar un curs a les dones escriptores del sud del Mississipí, i ella n’és una de la tríada que Marina Espasa desbrossa amb molt de detall. El curs també es podria haver titulat “Dones que escriuen coses terribles”. L’acompanyen Carson McCullers i Harper Lee.

Els seus contes creen desassossec. Sense un bri d’esperança, aparentment, perquè sota la complexitat formal, s’hi ha de saber treure la primera capa. I llavors apareix la claror, o el que els teòlegs en dirien un “tractat sobre la gràcia”, que en paraules més comprensibles seria una explicació de com Déu actua en el món.

El mal és una realitat que alguns escriptors esquiven. O l’eviten, o el dulcifiquen. Flannery O’Connor, no

Són relats genials. Boníssims. Em temo que ser catòlica l’ha deixat parcialment a l’ombra del reconeixement del cànon universal de la literatura. Aquesta dona gens cursi no feia concessions. Una seva lectora li va recriminar que els seus contes no feien elevar el cor. Li va rebatre: “Senyora, si el seu cor hagués estat on cal, s’hauria elevat”.

El mal és una realitat que alguns escriptors esquiven. O l’eviten, o el dulcifiquen. Flannery O’Connor, no. El mira als ulls, el descriu, i el deixa allà, escrit. Amb la punyent veritat que contenen. Aquesta escriptora georgiana, morta a només 39 anys, era catòlica practicant. Catòlica en un entorn del cinturó bíblic, la zona més protestant i fonamentalista cristiana dels Estats Units. En el seu univers els venedors de Bíblies i la religiositat impregnen l’aire que difícilment es respira. Era practicant no només perquè anava a missa, sinó que s’ho creia –no sempre va junt-, i escrivia sobre la seva fe. No ocultava la motivació que la feia escriure, que no era la vanitat, la soledat o la prosaica necessitat de guanyar-se la vida.  Escrivia perquè tenia vocació. I sabia que era bona. Vocació en sentit si volem religiós, se sentia cridada a fer això, i res més, a la vida. La seva manera de ser al món consistia en escriure, i també en criar pavons. La seva malaltia –lupus-, la va retenir els darrers anys de la seva vida a Andalusia, una casa on vivia amb la seva mare i els seus animalons. De petita ja havia ensenyat a un pavó a caminar cap enrere. La gent visionària té aquestes coses, la genialitat té un preu i un context, generalment poc ortodox.

L’univers de la Flannery, els Estats Units dels anys 50, era lamentable. No només el sud dels Estats Units, concretament la seva Geòrgia, era pobra, racista i abandonada, sinó que no hi havia massa llum. Els pobles eren desoladors, i ho seguirien essent. Els personatges, tarats i tolits, que ella descriu, eren realment útils a la narració, perquè exemplificaven aquelles mancances, no només físiques, que impedeixen que la gràcia flueixi. Avui en diríem que no deixen que hi hagi un “flow”, que no canalitzen l’energia.

L’univers de la Flannery, els Estats Units dels anys 50, era lamentable. No només el sud dels Estats Units

La seva va ser una ficció de veritat, perquè en la ficció, ho repeteixen els escriptors, hi ha molta veritat.

O’Connor és avui el contrari de la post-veritat. Amb el risc que alguns sectors catòlics la vulguin reduir al que no és (la seva literatura era  inclement i no escrivia vides de sants), és un antídot a un món que ha passat del postureig banal al post-post-post, tot és a les darreries, però no en sentit escatològic de la fi del món, sinó a les darreries del discurs i del sentit.

Sense veritat, què hi ha? No la veritat imposada de la Inquisició, ni la veritat indiscutible dels dogmàtics illetrats que manen a tantes organitzacions. Estem parlant de la veritat de les coses, la veritat de veritat.

Ens domina el concepte tan “post” que anem de tornada de tot. Llàstima que, abans, qui anava de tornada, venia d’algun lloc. 

Míriam Díez
Opinió Tocar el papa Francesc Míriam Díez