Quan algú actua de manera estrambòtica, segons els nostres paràmetres, el titllem de rar i excèntric. I si a sobre ho fa per motius religiosos, de fanàtic. El fanatisme és aquella intolerància radical que impedeix i no accepta l’alteritat, i que exalça fins a l’extrem la legitimitat de la seva idea. Tots parlem de fanàtic, i “molt fan” és una frase que en boca de la gent jove serveix per tot quan alguna cosa els agrada. Quan ho duem al terreny espiritual, un fanàtic és un obsés, una persona de devocions intransigents.

"Un boig insensat que ho ha deixat tot i ha entrat en una secta", sents a dir quan algú s’ha fet d’una comunitat religiosa. Una dona amb vel·leïtats místiques que ha marxat al Montsant i fa d’ermitana. Un idealista allunyat de la realitat que ha partit vers les missions. Una farmacèutica amb un futur brillant a qui se li ha girat la pinça, s’ha fet monja i tot el dia somriu i diu que és feliç. Una noia rara que estudia teologia, viu en una comunitat en què es reparteixen els béns i va a missa cada dia. Un nen que es deixa un monyo al cap per motius religiosos. Un noi que un dia a la setmana dorm amb els sense sostre a la Barceloneta perquè creu que les seves creences li demanen un compromís. Xalats. Són tots uns pirats perquè prenen decisions en base a les seves creences. Existeixen, aquests radicals de l’esperit dels quals escric. Però tal vegada no ho són menys el que cada cop menja menys carn per motius animalistes, el que col·lecciona xapes de cava i viu cada cap de setmana en funció dels mercats ambulants on en trobarà, el que cada vespre canvia de parella per “higiene mental” o el que es droga per “experimentar i sortir del tedi”. Sense parlar de les agendes familiars trastocades per les obsessions dels runners, les seves curses i competicions. També hi ha qui es vesteix de manga o qui es dispara una sessió interminable de Joc de Trons durant tres dies i tres nits seguides.

Totes aquestes accions també podrien ser “rares” i de “fanàtics”, comporten obsessió i són radicals. Però això és un motiu cultural, esportiu o d’oci, no religiós, direu. Resulta que quan les decisions estranyes estan fonamentades en una vivència religiosa de l’individu, ens grinyolen, no les entenem. Si canvies l’agenda perquè tens missa, ets excèntric. Si ho fas per anar a nedar, ets en la norma. Qui va a missa i a nedar ja és un exemplar digne d’estudi. El sociòleg Joan Gómez Segalà, amb motiu de l’obra de teatre Els nens desagraïts, que versa precisament sobre creences i fanatisme, em deia aquests dies que precisament aquesta obra de Llàtzer Garcia, que encara es pot veure a la Sala Beckett, “aconsegueix interpel·lar tots els espectadors independentment de les seves creences”. Gómez té raó quan diu que “no acusem de fanatisme allò amb què estem en desacord, sinó allò que se situa en un pla que no podem entendre”. I la fe entra en aquest pla que no podem entendre.

El fanatisme és aquella intolerància radical que impedeix i no accepta l’alteritat i que exalça fins a l’extrem la legitimitat de la seva idea

L'Escola de Natzaret, la negativa a les transfusions de sang dels testimonis de Jehovà o el cas d'una mare catòlica italiana que va prioritzar el salvament del seu nadó abans que la seva vida són casos incomprensibles per qui no entén que existeix la dimensió de la fe, recorda Gómez, però la pregunta fina és aquesta: fins a quin punt el problema rau en el fanatisme de la mare superiora que ens sembla fanàtica, o bé en la nostra mirada restrictiva de la llibertat religiosa? El problema és el que fa o és que ho faci en nom d'un Déu que no reconeixem?

Els nens desagraïts és una obra punyent que aconsegueix fer dubtar tots els espectadors de les pròpies conviccions, perquè el terreny de les creences és làbil. No és cert que siguem en un moment en què ningú creu, com diuen algunes àvies nostàlgiques. Ans al contrari! Hi ha una credulitat devoradora i expansiva. La gent creu coses que no creuríeu.

Sóc “molt fan” d'Els nens desagraïts, ho confesso. Aquesta obra de teatre és colpidora perquè et canvia la perspectiva. A un creient, li fa trontollar aquella part que pot lliscar vers el radicalisme més excloent, tancat i sectari si no es controla. A un no creient li remou les entranyes i Ii dissecciona allà davant els prejudicis que té envers els creients i la ceguesa cap a les creences i conviccions dels altres. Li he preguntat a Llàtzer Garcia, el pare de la criatura, si considera que cal creure. Per ell, “si no creus en res, és molt difícil tirar endavant. Les creences són absolutament necessàries. Crec que el problema d'aquests nens és que de petits se'ls va imposar tant l'obligació de creure que ara és impossible que creguin en res. Rebutgen qualsevol cosa que impliqui creença. És una castració. Per això són tan infeliços”. Creure és necessari i, a més, a molta gent la fa feliç, però estar obligat a creure sense poder escollir és nefast. De fe se'n té o no se'n té, però induir-la sense possibilitat de triar pot ser letal. I la fe també es tria, gràcies a Déu. Celebro que hi hagi dramaturgs que gosin mirar les creences a la cara, perquè plantejar-se la necessitat que tenim de creure és contemporani i útil. Llàtzer confessa que li costa saber què s'emporta el públic a casa seva. La gent li comenta que la buidor de qui ha cregut i no creu és compartida. Perquè tan fanàtic pot ser el que sent veus, com el que té una bena als ulls que no li deixa veure la realitat ni acceptar que hi ha gent, ai las!, que és creient.