Hi ha vides líricament intenses, existències lacerants, sensibilitats elegants i extraordinàries, solituds buscades. Una d'elles va irrompre el 10 de desembre de 1830 a Amherst, Massachussets, mateix lloc on es va fondre, el 1886. Emily Dickinson és un dels regals que al segle XIX va oferir la literatura nord-americana a la humanitat. Abandó, mort, soledat, però també espera, sensibilitat, detallisme puntegen els seus versos impressionants, sovint escrits amb uns guionets molt característics que no sempre quan la tradueixen es conserven. Els versos dickinsonians són místics, irònics, revolucionaris, ascendents, provocadors. La seva mètrica i puntuació, perplexa.

El lligam amb el seu pare Edward, un advocat calvinista adust, va ser fort, com sòlida va ser la seva formació. Tot i l'admiració paterna, no va anar mai a visitar la seva tomba. A 23 anys, una edat en què la també escriptora americana Carson McCullers eixordia amb la seva madura novel·la El cor és un caçador solitari, Emily Dickinson comença la seva reclusió. Es tancarà, a casa, i no en sortirà mai més. Són moltes les dones que han escollit tancar-se per ser lliures. No és una víctima de la moral victoriana, sinó una irònica supervivent que va decidir viure segons les seves pròpies regles. Tenia un amant exclusiu: l'escriptura. Silenci, correspondència –tanta– i segregació de les distraccions del món fan d'aquesta poeta un ésser fascinant, que ara també tenim en versió cinematogràfica sota el suggestiu nom A quiet passion, de Terence Davis (2016). Hi ha moltes hipòtesis sobre la volguda segregació de la poeta, des de desil·lusions amoroses –masculines o femenines–, malaltia, incapacitat social... el fet és que les seves poesies desclouen angoixes i drames, perquè per ella qualsevol fet era dramàticament real. La seva separació del món venia acompanyada de la Bíblia, un dels pocs objectes que volia amb ella. La vida de l'Emily –que es diu igual que la seva mare– té ingredients pel·liculars: vestida de blanc, tancada a la seva cambra, només set poemes publicats en vida. I ara, una de les millors poetes universals que confessava que, sense la seva solitud, hauria estat més sola.

No és una víctima de la moral victoriana, sinó una irònica supervivent que va decidir viure segons les seves pròpies regles

Les companyes de l'escola diuen que aquesta misteriosa Emily era una noia “molt tímida”, físicament no massa atractiva, però sempre “molt ben vestida”. El 1848 va patir una crisi religiosa i va rebutjar el baptisme, imatge que obre la pel·lícula que està aconseguint difondre la vida i obra de Dickinson entre un públic que no s'hi havia acostat encara a aquesta gegant que no va renunciar a la vida, sinó a un tipus de vida que no li semblava atractiu. I va triar una existència intramurs.

Dickinson afirmava que si llegia un llibre que la deixava glaçada, o si estava davant d'un foc que no la podia escalfar, és quan sabia que allò “era poesia”. En els seus textos apareix el paisatge físic i metafísic del seu voltant. Com tants poetes, descriu animals i elements de la natura que no ha vist mai. Pretextos naturals per desarmar la seva força espiritual, la seva set d'infinit.

En la seva trepidant correspondència, destaca la relació amb Charles Wadsworth, un pastor amb qui se l'ha relacionat sentimentalment. L'Emily mantenia amb un foc de vestal les seves relacions, i tot i que no desvirtualitzava, les vivia amb una intensitat real. Avui, l'Emily seria una autora que no apareixeria enlloc, però que digitalment es faria present on considerés que la seva ànima té una contrapartida.

En català la també innovadora i delicada escriptora Míriam Cano acaba de traduir per a Edicions Poncianes 17 poemes “de la poeta més singular de les lletres nord-americanes”, que han tingut la brillant idea de fer-ne pòsters destinats a omplir els murs de tantes cambres de tants lletraferits tocats per la gràcia dickinsoniana.

Fins que es va morir, els poemes no van ser coneguts. Són poesies revolucionàries que s'escapen, i com ho expressa Gabriella Sobrino, són poemes “enigmàtics, turmentats”, d'aquells que exerceixen una fascinació obsessiva en els lectors que ja no som lectors, sinó devots-per-sempre-més-amén.

Míriam Díez
Opinió Carson McCullers i el bourbon Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió La divina bogeria d’Alda Merini Míriam Díez