Schopenhauer ho va expressar de manera insuperable: els primers 40 anys de la vida ens ofereixen el text. La resta, el comentari. És amb els comentaris de text quan comprenem les complexitats i les ambigüitats de l’existència. I al mateix temps és el moment en què més ens podem equivocar: pregunteu-ho als estudiants que s’acaben d’examinar de Selectivitat. Un mal comentari pot esdevenir la ruïna d’un bon text. I d’una vida.
La vellesa és l’etapa dels comentaris. Fer-se vell de manera satisfactòria és pactar “honestament” amb la soledat. Ho va reconèixer Gabriel García Márquez i ho evoca una publicitat del metro de Barcelona, on apareix aquesta frase al costat d’una senyora gran: “Mai no hauria pensat que el pitjor de fer-se gran fos la soledat”.
Sembla que tot indica que no tractem prou bé la gent gran. Els descartem. No formen part del nostre dia, del dia a dia dels qui encara som a la franja postjove. Vell s’ha convertit en un sinònim d’inservible, inútil, passat. En comptes de ser sinònim de imprescindible, savi, dotat d’experiència, culte, perspicaç. Tenim vides complicades, agendes impossibles, i poc temps.
Hi ha societats com la japonesa o les tradicionals africanes que respecten i veneren la gent gran. La majoria de religions també solen atorgar a la vellesa una gran importància. Els vells com a oracles, com a savis, com a punts de referència, com a suprems coneixedors d’algunes veritats inaccessibles.
Els emèrits no tenen prou veu en capítol. Deixen de treballar i entren en una dinàmica de silenci que no els fa bé, però que també ens perjudica com a societat. Es retiren mentre perden forces, però ens deixen sense la seva mirada ampla. Els jubilats, vells, ancians, emèrits... han plegat d’algun càrrec o servei, però certament no han renunciat a la vida.
En càrrecs polítics, universitaris, eclesiàstics, arribar a ser emèrit permet mantenir la potestat de participar en algunes tasques, a vegades només com a consultor. Sovint tampoc gosen intervenir. Encara que hi tinguin el dret, no volen fer nosa.
Trobo a faltar gent gran a tot arreu. Com a convidats, tertulians, professors, consultors, escriptors, persones que transmeten coneixement. Les universitats i l’Administració estan obsessionades amb la transferència de coneixement, que tot allò que es cou dins els murs de les facultats no quedi en abstraccions. No es preocupen prou, en canvi, de tot allò que es cou dins els caps de tantíssima gent gran.
Els emèrits, que cada cop són més, no disposen de prou espais ni se’ls té en compte. Parlo amb molts d’ells i percebo la seva decepció. Tenen molt per oferir, i poques ofertes. Què ens està passant, com a societat? No cal recórrer a textos veterotestamentaris per trobar la grandesa que comporta ser gran. Cal potenciar trobades intergeneracionals, i no delegar-ho tot en consells de la gent gran, voluntariats o viatges ad hoc, per necessaris que siguin. Reclamo la provocació de la barreja. Gent gran participant en un programa de joves. Joves inclosos en viatges amb gent gran, etc. Promiscuïtat d’idees.
S’ha exaltat el nou i s’ha menystingut el vell. Envellir, mentre els robots no s’instal·lin, és la manera que tenim de viure una mica més, fins que s’acabi la història. Perquè s’acabarà, estimats. Si escoltéssiu els vells, us ho dirien en veu baixeta.