El 9 d’agost de 1942 Edith Stein i tantíssimes altres víctimes dels deliris nazis van ser exterminades a Auschwitz. Una barbàrie com aquella no va sorgir del no-res. Hitler va atiar la llegenda de la punyalada per l’esquena i va culpabilitzar els jueus, pel sol fet de ser jueus, de totes les penúries que patien els alemanys després de la guerra. Hitler va ser el sistematitzador de l’antisemitisme més ferotge. L’odi, barrejat amb la ràbia i la frustració, és sempre l’avantsala de les posicions més bel·ligerants i racistes. Si s’hi afegeix una capacitat d’oratòria gens menor, la conjugació de la desesperació ambiental, la rebaixa en els estàndards ètics de la població i la promesa d’una prosperitat futura, es converteix tot en un discurs d’odi.

El mes d’abril de 1933, Edith Stein va escriure una carta al papa Pius XI. La filòsofa alertava el pontífex dels perills de la política del nou règim i li demanava que condemnés l’heretgia de la ideologia nacionalsocialista. A la carta, Stein escriu que si l’Església no es pronuncia, el silenci pot ser molt perillós. Fins al 15 de febrer de 2003, a Roma, aquesta carta no va sortir a la llum. Els filòsofs Philippe Chenaux i Angela Ales Bello han estudiat la missiva a fons i subratllen que Stein volia una condemna vaticana a l’antisemitisme. S’havia proposat també anar a Roma, reclamar una encíclica, el que fos, per conjurar el silenci davant les atrocitats. “La idolatria de la raça i el poder de l’Estat, amb les quals la ràdio martelleja quotidianament les masses, no és una oberta heretgia?”, es preguntava a la carta Stein. “Aquesta guerra d’extermini contra la sang jueva, no és un ultratge a la santíssima humanitat del nostre Salvador?”, seguia (fent referència a Jesús i a la seva mare Maria, jueus).

Les paraules de la filòsofa catòlica alemanya d’origen jueu Edith Stein al Papa, advertint-lo del mal del nazisme, van arribar anys abans de l’encíclica Mit brennender Sorge, signada al Vaticà el 14 de març de 1937, en què s’adverteix dels fonaments neopagans del nacionalsocialisme. En aquest text sobre la situació de l’Església catòlica sota el Reich alemany, el Papa diu: “Només esperits superficials poden caure en l’error de parlar d’un Déu nacional i emprendre l’esbojarrada tasca d’empresonar en els límits d’un poble sol, en l’estretor ètnica d’una sola raça, a Déu, creador del món”. La raça ària i les nefastes conseqüències van fer també que els bisbes neerlandesos es pronunciessin, i la venjança dels nazis contra els catòlics va ser brutal. L’Església protestant també va ser crítica i veia incompatibles les pretensions nazis amb el missatge cristià.

Una de les reflexions que suscita Stein, a part del concepte d’empatia,  és la de la comunitat i la tribu enfront de l’individualisme. Un dels perills de la comunitat és aquest lligam de sang que fa que els “altres” no pertanyin a la família. L’excessiva noció del Volk alemany, aquest poble el qual s’exalta per sobre de tot, no es va harmonitzar amb la singularitat. El discurs dels totalitarismes del “nosaltres i ells” és dinamita. Dinamitem-lo, doncs, abans que explotem tots, o bé perquè ens anirem aniquilant els uns als altres, o bé perquè algú premerà un botó i ho engegarà tot a rodar.