Quan Dostoievski va decidir que el seu personatge Raskòlnikov liquidaria d’un cop de destral una pèrfida vella usurera de Sant Petersburg, no estava fent una simple apologia del crim. Aquell delicte tindria un càstig i serviria perquè la humanitat es plantegés sempre més el sentit d’un acte tan brutal i animal, però una acció comesa per un home com qualsevol altre. L’assassí és un estudiant, culte, en principi sense alteracions psíquiques excessives. Els assassins, ai las, són gent que s’assembla molt a nosaltres. Persones. Persones assassines.

El sentiment de culpa que Dostoievski va saber brodar seria llarg com els hiverns a Sibèria. I va ser una culpa induïda: no li va sorgir espontàniament. De fet, Raskòlnikov assassina la vella i s’està un mes, o més, sense remordiments. Hi ha un moment culminant a la trama que és quan es troba amb la prostituta bona com el pa —Sònia. Allí inicia el procés moral, el reconeixement i la confessió. Que genial Dostoievski escollint la prostituta com a condició de possibilitat per a la salvació! El protagonista no es confessa amb un capellà, sinó amb ella. Una meravella dostoievskiana. Com el Déu cristià naixent en un estable.

L’explicació d’aquell crim es troba a les capes més fosques de l’ànima humana, que volia “simplement” provar què deu ser això de matar. Matar està a l’ordre del dia. Aquests dies s’està matant gent a tot arreu, com passa des dels inicis de la humanitat i com seguirà succeint, inexorablement, perquè aprenem molt secundàriament, però allò bàsic se’ns escapa. I la vida és allò bàsic. Mentrestant, els qui sortim —per ara— incòlumes de la barbàrie (sempre hi ha gent afortunada) no deixem de pensar que matar no és la solució. I matar els assassins tampoc no resol res. La venjança no arregla el món, sinó que el deixa pitjor. A Arkansas acaben d’executar dues persones emparant-se en la pena de mort. Som en un món ple de crims i càstigs.

Dostoevski és ingent, i ara que es compleixen 100 anys de la Revolució Russa, un congrés internacional ha reunit especialistes en aquest gegant literari a la Pontifícia Universitat de la Santa Croce a Roma. José María Laporte n’ha obert les sessions afirmant que en Dostoievski trobem “el límit i el mal, mal que porta a superar la frontera d’allò humà, i duu a la recerca de sentit”. L’escriptor rus demostra que fer-se preguntes sobre el bé és pertinent, perquè “a la vida les coses no poden anar excessivament bé, ja que seria poc humà”, i en paraules de Laporte, “no seria el reflex dels límits de la pròpia existència”.

El mestre rus és un misteri i un pou d’idees que no es queden a la seva obra imponent, sinó que ha traspassat formats, com el cinema. Hi ha més de 200 referències cinematogràfiques al gran explorador de la psicologia humana en literatura. Avui trobem petjades de L’idiota a pel·lícules de Wim Wenders, Mike Leigh, Naomi Kawase i  Aki Kaurismäki. I Crim i càstig és una de les obsessions de Woody Allen en almenys 4 de les seves pel·lícules. Els grans temes ens encerclen, i l’ombra de Dostoievski s’infiltra a tot arreu. Ell hi veia un sentit religiós, que alguns censors es van encarregar de retallar. Aquest mestre se seguirà enfonsant en els laberints de l’ànima humana, perquè quan algú és bo, la veritat s’imposa. I allí no hi ha censura que aguanti.