Des que tinc penjada una fabulosa diana al menjador, reflexiono diàriament sobre els dards. Dards enverinats, dards amb pell de xai, dards amb forma de petó de Judes. Dards. Com els que voldrien disparar al Papa. Hi ha una legió de persones equipades amb dards verbals que han posat al centre de la diana el seu rostre. Que Bergoglio generaria detractors, un infant de P3 ho podria deduir. Qualsevol que es mogui té enemics. I el papa Francesc no passarà a la història com el Papa mòmia que no va actuar. Ans al contrari. Es belluga fins i tot quan dorm. Els seus enemics no són només els qui cometen massacres a Egipte dies abans que ell hi vagi. Aquests són enemics de la humanitat, no del Papa. Jorge Bergoglio té l’enemic a casa. Ha desmuntat tant la paradeta, que la revolta interna en forma de centrifugadora ha estat descomunal. I esquitxa a tothom. Després de les dutxes vaticanes, aquesta setmana s’ha inaugurat una bugaderia per a les persones sense domicili fix (es nega a dir-ne “sense-sostre” o “barboni”; ho troba despectiu). Al Vaticà aviat hi haurà també llocs on emmagatzemar les bosses dels venedors ambulants i on es dispensaran productes bàsics d’higiene personal. Aquests detalls no són notes folklòriques a peu de pàgina, sinó el catalitzador d’una manera de fer del Papa “progre”, “peronista” i desestabilitzador, que ha reconegut “no haver estat mai de dretes”. Estem assistint a un pontificat excessiu, desbordant. Surt dels límits i deixa exhausts els seus col·laboradors, que amb la llengua fora ja pateixen per les noves ocurrències pontifícies.

Els dissidents no s’amaguen. Un és el professor Roberto de Mattei, que desqualifica el Papa perquè creu que fins i tot “dubta de la validesa dels deu manaments”. Aquest estricte pensador defensa que la llei moral “o és absoluta, o no és res” i, per tant, no es poden fer excepcions. En canvi, ai las, el Papa és el rei de les excepcions. Ell mateix és el paradigma excepcional en la història recent de l’Església. Un papa argentí a la càtedra de Pere. En un context globalitzat i on tot sembla possible, aquesta eventualitat la digerim com si res, però en la mil·lenària tradició de l’Església, aquest “detall” cou, especialment als italians. Les peces del puzzle estan molt canviades. Argentina al cor de la multinacional catòlica de l’esperit no és una dada innòcua. Aquest Papa no provenia de la cúria vaticana, i, per tant, no duia incrustrada la manera de fer secular romana. Ara, quatre anys després d’haver-ho destarotat tot, la cúria ja és “franciscana”, no només perquè s’ha despullat de futileses i anacronismes, sinó perquè el Papa hi intervé sistemàticament.

Quan va començar amb Benet XVI la rocambolesca història del majordom (coincidirem tots que no actuava sol ni motu proprio), les conxorxes vaticanes van anar agafant forma. Dins els caus de poder sempre hi ha forces ocultes i desestabilitzadores. I el Vaticà té tots els ingredients per a una conspiració d’aquest tipus. Ara, en època de Bergoglio, les intrigues no arriben tant de majordoms, que cada vegada tenen menys feina amb un Papa autosuficient i poc protocol·lari, sinó dels prínceps de l’Església o cardenals. Aquests són ja una altra categoria. Els assessors del Papa, els seus consellers més propers, com Burke, Caffarra, Meisner o Brandmüller, estan desorientats per aquesta “confusió” vaticana i volen “corregir fraternalment” el Papa. Desobeeixen i reclamen explicacions. El Papa segueix el seu camí i no recula. Bergoglio no es deixa intimidar pels qui volen tancar files en el si del catolicisme. Pensa en gran, i sap que el cristianisme no té la vara imperial ni es pot imposar replegant-se en si mateix. Morirà el Papa amb el resultat de comptar amb més catòlics afiliats, persones que ara ni es plantegen ser creients, però a qui el seu discurs no deixarà indiferent. Sapiguem, però, que a l’hora de la seva mort també destacaran algunes baixes de catòlics, desertors d’aquesta manera de fer tan poc ortodoxa.

La monja exclaustrada temporalment Teresa Forcades, que acaba d’escriure un llibre sobre la revolució del papa Francesc, pensa que l’estratègia de Bergoglio és la “descentralització”. De fet, el Papa descentralitza, però també segueix mantenint poder al centre, a Roma. Descentralitzador, però també depurador. No hi ha lloc per a catolicismes formals. És un poder amb olor d’ovella, la  de la roba bruta que s’acumularà a la bugaderia vaticana. De sofisticat no n’és, aquest pontífex sorrut. I a la seva diana mental sap molt bé quin és el centre.