Trump no deu tenir temps ni ganes de llegir Carson McCullers, una escriptora antiracista que sí que podem imaginar a la tauleta de nit dels Obama. Avui fa 100 anys, el 19 de febrer de 1917, que naixia aquesta escriptora amb el nom de Lula Carson Smith, que va morir 50 anys després, el 1967, sempre malalta i estabornida per l’alcohol.

Aquesta dona de nom ambigu –que va optar pel nom del marit Reeves Carson i es va desprendre del “Lula”, massa femení– va rodejar-se de persones com Marilyn Monroe, Karen Blixen, Truman Capote o Arthur Miller, va mantenir relacions –mentals o no– també amb altres dones, una d’elles amb l’enigmàtica Anne-Marie Schwarzenbach o l’admirada professora de piano Kathleen Woodruff.

McCullers va ser una dona difícil. La barreja de la malaltia, l’alcohol, un caràcter narcisista, una dependència malaltissa de la mare i del marit i unes franques ànsies de grandesa no deixaven massa espai. Tenia un sentiment religiós que explicita en alguna ocasió, i sobretot tenia una visió antifeixista de la realitat: parlava amb els negres i no acceptava que a la biblioteca de la seva ciutat aquests no hi poguessin entrar ni agafar llibres. Aquesta narradora amb veu poètica va ser una dona problemàtica, un animaló esquerp i egocèntric que va entrar de manera directa a l’ànima humana. Observa i millora l’observació escrivint frases esplèndides, dures, diàfanes.

Aquesta narradora amb veu poètica va ser una dona problemàtica, un animaló esquerp i egocèntric que va entrar de manera directa a l’ànima humana

Josyane Savigneau és una de les biògrafes que més ha sabut entrar dins de la nena prodigi del pare rellotger (els rellotges poblen la seva literatura) que quantitativament només va escriure vuit llibres. Poca producció, però tampoc va superar els 50 anys de vida. El seu pare li va regalar una màquina d’escriure als 15 anys, i aquesta va ser la seva munició. Cèlebre per El cor és un caçador solitari, també ha escrit La Balada del cafè trist i Reflexes en un ull daurat, que Houston va dur a la pantalla amb Marlon Brando i Elizabeth Taylor.

La seva vida, inestable, desordenada, amb pics de molta vida social i moments d’aïllament intens, passa també per Europa, però sempre té l’univers del sud dels Estats Units al cap i al cor. L’alcohol, en diverses variants, obnubilava moltes de les estones de la seva vida. Tot i la distracció i el caos, quan es posava a escriure era molt metòdica. Se l’ha criticat molt, i no s’entén el menyspreu literari que l’ha acompanyat. Carson McCullers ha sigut blanc de qui fins i tot nega que ella fos la que escrivia, i atribueixen l’obra al seu marit. Quan va morir el marit, i ella seguia escrivint, aquestes males llengües van haver de callar.

Carson és la dona que ha sabut explicar de manera superba la soledat, el patiment del sud, la segregació, els tarats, els diferents. A la seva obra mestra tot el relat conflueix en la figura d’una persona muda, a qui paradoxalment tothom parla. Malalta i amb molt de talent (i ho sabia perfectament), aquesta nena que va créixer desorbitadament –a 12 anys ja feia 1’75 m– volia dedicar-se la música i tenia intenció de ser una bona muller. Després, la vida, que ens du a tots per meandres capritxosos, la va conduir a una relació tumultuosa amb el seu marit, amb qui es va casar dues vegades, i amb qui la unia una relació d’admiració enorme. Un marit que també volia ser escriptor, però que va veure com la que despuntava era ella. I dos escriptors amb el mateix cognom a casa no hi cabien. Reeves McCullers es va passar la vida entrant i sortint de cures de desintoxicació, però no se’n va sortir. Es va suïcidar a París.

Carson és la dona que ha sabut explicar de manera superba la soledat, el patiment del sud, la segregació, els tarats, els diferents

McCullers donava molta importància a la presència de la fe en la vida dels seus personatges. A ella mateixa li agradaven alguns moments religiosos, i festes com el Nadal. Dels 9 als 14 anys acudia al temple i va sentir-se molt propera als baptistes d’aquell entorn del sud dels Estats Units que engloba el cinturó bíblic, un escenari on es repartien a parts iguals les zones de les destil·leries amb les esglésies protestants. Esperits de tot tipus en un sud que ella, que tenia un alt poder autodestructiu, sap retratar molt bé. Veia paral·lelismes entre els escenaris russos i el sud nord-americà. A 13 anys ja llegia Dostoievski, i estava convençuda que els russos havien acceptat i entès molt bé la nostra condició vital. Les dones que descriu Carson solen ser dones fortes, soles i boges. McCullers, en boca del seu marit, era una dona que patia, però al mateix temps una dona indestructible. De molt jove ja va escriure que “qui estima, sap que l’amor serà sempre un amor solitari”. La seva maduresa va sorprendre els crítics, que es quedaven fixats en la imatge de nena que tenia –fins i tot quan va morir tenia encara aquell posat infantil–. McCullers ens ofereix avui una literatura necessària. La segregació dels negres que ella va patir avui continua. La soledat i el malestar, l’angoixa i la pressió social, la fe que omple vides, l’alcohol que buida copes. A la seva literatura sempre hi ha la lluita d’un ésser aïllat que va a la recerca d’un “nosaltres”. Ens fa navegar per la necessitat de pertànyer a alguna cosa,  i ens recorda que existeix, en algun lloc, un lligam a vegades absurd que ens manté units a un algú que ens acompanya en aquesta peripècia que és la vida.

Míriam Díez
Opinió La divina bogeria d’Alda Merini Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió El silenci d'Scorsese Míriam Díez