Al final, tot plegat és una qüestió de cultura, com molt bé ha apuntat el ministre de justícia espanyol en funcions (en funcions ell, no la seva cultura)...
O sigui, tots aquests venerables ciutadans (i totes aquestes venerables ciutadanes) que van obrir empreses a Panamà no van fer-ho per pagar menys impostos sinó perquè eren grans defensors de la multiculturalitat. Molt bonic. I tendre. I solidari.
Per tant, en comptes de tant criticar, més agraïments a la seva desinteressada contribució per conservar l’ancestral tradició panamenya d’evadir impostos i comencem des d’ara mateix la campanya #salvemelfrau #ennomdelacultura.
Aquest memorable punt de vista, però, expressat per un ministre de Justícia, encara té més mèrit. I, naturalment, obre les portes a altres tipus de solidaritats culturals. Jo mateix, com que tinc una cultura tributària diferent de l’espanyola, sobretot en relació al concepte “declaració de la Renda”, no penso pagar un puto euro més d’impostos. Ei, que no m’estic negant a tributar. No, no. És una pura divergència cultural entre l’Estat i jo.
En virtut d’aquest precepte, també demà mateix començo la meva carrera com atracador de bancs. Sap què passa? La meva cultura delictiva és diferent de la del codi penal. Per tant, començaré a buidar totes les caixes fortes de les entitats. Amb educació, això sí. Sense violència i, com no pot ser d’altra manera, explicant amb arguments als sempre soferts treballadors de la banca que el problema és que jo em vaig educar en una cultura on els bitllets no poden estar tancats perquè això els ofega. La meva és una cultura d’alliberament del diner perquè sigui feliç. I, ves quina coincidència, la meva cultura és d’acollir el diner que surt a buscar la seva felicitat. Una cultura molt solidària la meva. Vaja, que sóc un bon paio sempre disposat a ajudar els bitllets de 500 euros que pateixin tristor.
I mentre jo procedeixo, humilment, a fer aquesta esgotadora però necessària feina, i sempre en nom de la defensa de la cultura pròpia, espero que el ministre de Justícia espanyol, faci arribar als seus homòlegs mundials la demanda d’alliberament de tots els terroristes empresonats. Sí, perquè ells no són uns assassins sinó que tenen una cultura diferent sobre la vida dels altres. Una cultura més aviat contraria al fet que visquin, sí, però “entendre aquesta distinta realitat forma part de la diversitat de les relacions internacionals”.
I, no es pensi, que en aquesta nova cultura no hi estic pas sol, no. De moment tinc el suport total d’un altre ministre, el d’Indústria. Es veu que José Manuel Soria també és d’aquesta mena. I això em dóna molta força.