Per una qüestió de principis que donaria per a una tesi doctoral i cinc sessions de psicoteràpia, no compro als establiments de Victoria’s Secret. Com que m’encanta la roba interior sexy i els colors cridaners, per resistir la temptació d’entrar-hi, sempre que em creuo amb un dels seus establiments em dedico a observar el tipus de persones que hi entren i surten, fins al punt que aquest herculi acte de contenció de passions primàries s’ha convertit en un dels meus passatemps preferits.
Malgrat els anys de treball de camp, no deixo de sorprendre’m de la diversitat de dones que hi entren. L’interior dels establiments és un anar i venir de persones furgant entre un batibull més o menys endreçat de calces, tangues i sostens, interromputs per imatges i vídeos gegantins dels àngels de Victoria’s Secret. Com que les models de la marca tenen cossos inabastables per a la immensa majoria de dones del planeta, fins i tot per a elles mateixes –i per això se sotmeten a programes de règim i exercici físic espartans–, sempre havia pensat que la clientela de les botigues serien noies joves i amb físics d’acord amb els cànons estètics occidentals.
Tampoc entenia la tendència d’associar llenceria sexy a imatges de dones. Em talla força el rotllo anar a comprar joguines sexuals o roba sexy i trobar-m’hi estampada la imatge d’una tia que no m’interessa i que a més és una representació d’una sexualitat femenina al servei del goig dels homes heterosexuals, i no orientada al plaer i l’autorealització de la dona. Malgrat, doncs, que la imatge d’una tia estampada a un producte no és el millor reclam per a mi, amb el temps m’he plantejat la hipòtesi que l’èxit de les botigues de Victoria’s Secret rau precisament en l’associació del producte que venen amb els àngels.
Em fascina pensar com un producte esdevé un manlleu ja no d’una cultura, sinó d’una altra persona
En la seva anàlisi de The Body Shop, la filòsofa feminista Sara Ahmed parlava de com part de la popularitat de la marca cosmètica es basava en la història que venia: la companyia havia anat pel món recopilant els secrets de bellesa ancestrals de moltes comunitats de dones i els havia envasat en ecològics productes creats per les dones d’aquestes comunitats. Ahmed emprava l’exemple per explicar una conseqüència de les societats postcolonials contemporànies: aquelles cultures que les potències occidentals s’havien dedicat amb tanta tenacitat a aniquilar, ara ressorgien tant per donar una sortida econòmica a comunitats afectades pel sistema colonial com per al gaudi de les dones occidentals, les principals consumidores d’aquests productes, que veien com la seva bellesa creixia gràcies a ells. La conclusió d’Ahmed era que, amb la globalització, es podia arribar a consumir l’altre i la seva cultura: la crema no només t’hidratava la pell, sinó que t’untava d’una part de la cultura de les dones tahitianes, fins al punt que la pell tahitiana hidratada esdevenia la teva.
Tot i que és evident que les calces de Victoria’s Secret no les fan les models de la marca, m’inclino a pensar que, en el cas que ens ocupa, no només es ven la calça cuqui, sinó la possibilitat d’esdevenir, ni que sigui per una estona i dins del cap de la persona que la porta, un àngel. Com si cada calça, tanga i sostenidor tingués una dosi de la purpurina que fa que tota dona es converteixi en l’ésser més sensual del món. De la mateixa manera que quan s’anuncia que tal joguina sexual era feta servir per geishes japoneses o que tal tècnica era el gran secret de les prostitutes franceses d’inicis del segle XX, en el fons del relat marquetinià rau la fantasia de convertir-nos en una mica prostitutes i una mica geishes. Una mica, perquè tota la part negativa d’aquests oficis queda esborrada del producte final.
Per descomptat, al final el significat que cadascú(na) li dona a un objecte sexual ve marcat per les seves experiències i fantasies. Tot i així, em fascina pensar com un producte esdevé un manlleu ja no d’una cultura, sinó d’una altra persona. Sovint parlo de com els objectes formen part dels nostres cossos, però, en aquest cas, és l’humà el que forma part de l’objecte, fins al punt que l’últim perd el valor sense el primer. Sigui per explicar el fenomen de la venda de calcetes sexys o per reprimir les ganes que tinc de comprar-me-les, pensar en aquestes coses m’ha ajudat a matar moltes estones als aeroports.