Aquest article neix d’un cop de puny a l’estómac. Un cop de puny que fa especialment mal perquè fora de la meva habitació plou i això sempre em fa estar amb la moral sota zero. No sé si és exactament un cop de puny, o tan sols el fantasma de diversos cops de puny que vaig anar rebent a mesura que em vaig endinsar en el món dels feminismes a Catalunya.

Als cercles feministes catalans he conegut gent meravellosa, que penca de valent i que han estat la meva principal porta d’entrada al pensament feminista, un món de coneixement calidoscòpicament divers. Perquè de feminismes, que no us enganyin, n’hi ha moltíssims. Tants com persones que es consideren feministes hi ha al món. I és precisament per aquest motiu, perquè aquest coneixement i experiència i la gent que els crea l’aprecies de debò, fins al punt que formen part de tu, que quan reps una bona pallissa, la pallissa fa un mal de gònades.

Segons el meu parer, els feminismes tenen tres reptes immensos al seu davant. Un és la visibilització del greuge, aconseguir que la resta de la societat vegi i entengui les opressions que pateixen les dones. Per això, reivindico el paper de la feminista aixafaguitarres que descriu Sarah Ahmed: necessitem dones que creïn una història de la infelicitat, que diguin que no estan contentes amb el tractament que han rebut al llarg dels anys. I que a tothom li quedi clar que aquesta situació els rebenta.

De feminismes, que no us enganyin, n’hi ha moltíssims, tants com persones que es consideren feministes hi ha al món

El segon repte és aconseguir reflectir diferències de classe, raça, religió, gènere, edat, diversitat funcional o orientació sexual sense que aquesta atomització suposi la destrucció total del feminisme mateix, en no tenir cap subjecte per reivindicar. I això per què? Doncs perquè, i aquí ve el tercer repte, no n’hi ha prou a reconèixer que estem fotudes de maneres diferents, i que algunes ho tenim millor que altres, sinó que hem de construir una solució factible als problemes que analitzem.

A Catalunya, he assistit a actes on la manifestació del greuge ha robat temps a la construcció de solucions. Aquesta situació degenera fins al caos i la destrucció a les xarxes socials, on la violència simbòlica que exerceixen algunes feministes de diverses ideologies entre elles pot arribar a ser molt intensa. Com recorda Sarah Ahmed, assumir que la indignació ens dona la raó és un error, perquè l’enuig, embolcallat amb segons quins discursos que el vinculen a la moralitat, pot ser opressiu.

En altres casos, la sensació de tenir raó a causa de la teva condició d’oprimida ha donat peu a una tradició literària d’articles periodístics que, hibridant la reivindicació de l’alliberament femení amb un memorial de greuges, són perfectament intercanviables entre ells, parlin del que parlin. L’ús acrític de conceptes com patriarcat o apoderament femení –a vegades amanit amb una antologia de cites cèlebres d’emergència de Simone de Beauvoir; o Judith Butler si ets moderniqui– lleva l’espai a qualsevol reflexió crítica sobre la situació concreta denunciada. Aquests articles tenen molta sortida, perquè permeten al mitjà quedar bé sense haver de plantejar-se si els seus processos de producció de notícies perpetuen algunes de les desigualtats denunciades als articles.

Assumir que la indignació ens dona la raó és un error, perquè l’enuig, embolcallat amb segons quins discursos que el vinculen a la moralitat, pot ser opressiu

Davant d’aquesta situació, reivindico un major ús, en cercles feministes, de la teoria. L’avorrida teoria, sí. El risc de la teoria és que sovint s’associa exclusivament amb el món acadèmic, un món que, tal com recorden Audre Lorde i Arda Kilomba, ha privilegiat les dones blanques. Bell Hooks explica que això ha provocat que moltes dones s’hagin distanciat d’un coneixement acadèmic i teòric que, afegeix l’autora, en molts casos ha estat segrestat per una sèrie d’acadèmiques que han escrit, precisament, amb la voluntat d’eixamplar el cisma entre l’acadèmia (la teoria) i l’activisme (la pràctica). Val a dir que Hooks va ser, per mi, tota una revelació, en reivindicar una teoria que es construeixi també des de l’experiència directa de l’individu i que reconeix les aportacions de les persones que han estat excloses dels circuits de pensament emanats de l’educació formal. Per ella, quan reorientem la teoria cap a processos de recuperació i alliberament, no existeix cap escletxa entre la teoria i la pràctica.

Opino, doncs, que la teoria ens ajuda a entendre les nostres opressions, però també les de les altres, i que quan es vincula a objectius concrets (des de l’alliberament fins a la generació de coneixement sobre esdeveniments determinats) pot reduir les possibilitats de friccions que vagin més enllà del pur intercanvi d’idees. I això, en un joc d’equilibri de posicions com són els feminismes, és fonamental. Si voleu, tenim un quart repte: com aconseguir agermanar l’acadèmia amb l’activisme, la teoria amb la pràctica. La universitat amb el carrer, el Twitter, la premsa i els tallers del centre cívic.

Ho hem d’intentar. No hem d’oblidar que, allà fora, hi ha centenars de persones encantades de banalitzar el nazisme titllant-nos de feminazis i de mostrar-nos com a un grup d’histèriques que no saben el que volen, perquè oita com es barallen entre elles. I ja sé que tot moviment té els seus hooligans –pretendre que els feminismes no en tenen és un acte de prepotència intel·lectual–. I que qualsevol cosa que diem, per més raonada que estigui, és candidata a ser rebutjada sense cap mena de consideració. Però penso que totes podem fer més del que fem per desactivar molts d’aquests discursos. Si algú ha de quedar explícitament com a intolerant, com a tancat a noves idees, com a destructor, que siguin ells (i elles). No nosaltres.

Diana López
Opinió Putes histèriques Diana López