La millor manera de fer que els manresans entrem en un conflicte existencial és que ens preguntin si ens agrada Manresa. Amb els anys, vaig arribar a la conclusió que estimo la ciutat de la mateixa manera que una mare deu estimar un fill que no és ni guapo ni intel·ligent, i que, per tant, es conforma que sigui bona persona.

Com que en els últims cinc anys no hi he viscut, la resposta ja no em fa el pes, a causa de la barreja de nostàlgia i de ganes de fer el guiri que pateixo cada cop que trepitjo la ciutat. Perquè quan vas per la carretera i veus a l’horitzó el perfil de les muntanyes de Montserrat, la llagrimeta mental és inevitable. Això i somriure sabent que els manresans i altres bagencs podem contemplar la cara maca de la muntanya, mentre que als barcelonins els ha tocat el cul i als igualadins el perfil lleig.

Les etapes de la vida d’un manresà venen definides per l’acte de la festa major en el qual participes. El que uneix la manresanor és el castell de focs, que es fa al parc de l’Agulla, als afores. Les autoritats manresanes ho saben, i per això tallen tots els accessos en cotxe i ens fan anar-hi caminant, perquè pel camí puguem teixir complicitats intergeneracionals. Tenim dues festivitats més. La Fira de la Mediterrània, a l’octubre o novembre —o jo què sé, si ets manresana has de fer veure que aquestes coses t’importen relativament; això sí, no et perdràs ni un maleït acte, que per una vegada que la cosa s’anima...—. L’altra és la Fira de l’Aixada, al febrer, que serveix per commemorar el mite de la Misteriosa Llum. La resta de l’any venerem un altre mite, el del Misteriós Lloc per Aparcar, basat en el ritual d’agafar el cotxe, donar voltes fins a arribar a l’altra punta de la ciutat, deixar el vehicle altra vegada a casa i baixar al centre caminant. Nota: les bromes sobre aparcar, i sobre la construcció d’obra pública, són una tradició manresana.

A vegades penso que el caràcter manresà, en la guerra de relats que és Catalunya, ha contribuït a fonamentar per incompareixença la idea que l’àrea metropolitana és la Catalunya real

A Manresa, les modes, els restaurants de menjar ràpid i les marques low-cost de roba i sostenidors (que és el que, juntament amb les universitats, et col·loca dins la lliga de ciutats importants aspirants a ser capitals de vegueria) arriben tard i un pèl cansades, com si haguessin viatjat per les carreteres o línies de tren que connecten la ciutat amb Barcelona. Primer van desembarcar-hi els iogurts gelats, després els cupcakes i ara les escape rooms. Com a contrapartida, la ciutat ha donat a la nació catalana dues coses. La primera, les Bases de Manresa. La segona, la manera de veure la vida en pla nari-nant, qui dia passa any empeny, que cristal·litza en la capacitat de riure’s d’una mateixa perquè tota la resta o ens sobrepassa o és el que hi ha. Una ètica que tan bé ha retratat Manel Fontdevila a les seves vinyetes, que em van servir durant la infantesa per entendre de què anava això de ser manresana —sobretot en la qüestió d’aparcar—.

En estar ancorat en una mena de resistència passiva contra els signes del temps, a vegades penso que el caràcter manresà, en la guerra de relats que és Catalunya, ha contribuït a fonamentar per incompareixença la idea que l’àrea metropolitana és la Catalunya real, un gresol de cultures on els obrers solen ser castellanoparlants, bones persones i ho passen fatal, i que la resta del país som un híbrid de pagesot-burgès gasiu catalanoparlant que es banya amb la sang d’andalusos i extremenys.

Manresa és una ciutat que ha patit molt aquesta última crisi. Cada vegada que hi he anat, hi he descobert una o dues botigues que han tancat i s’han convertit en una versió dos punt zero de les siluetes fantasmagòriques de les fàbriques tèxtils que encara hi ha palplantades en alguns indrets de la ciutat. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és molt activa, igual que el Banc dels Aliments. Jo, i tantes altres persones, som la prova que els castellanoparlants també van emigrar a la Catalunya central, i que la immersió lingüística no és un mal invent. La realitat manresana no acaba d’encaixar en els discursos que glorifiquen la perifèria —tot i que Catalunya és, en certa manera, una perifèria de Barcelona—, però a vegades temo que la vessant més catalanista/independentista del poder polític ens ha deixat de banda en prendre’ns per convençuts a la causa.

Des del Xup, la Mion, la Font dels Capellans o la Balconada, fins al Passeig, el casc antic, el Poblenou, la plaça Catalunya o la Carretera de Santpedor, la realitat de cada un dels manresans pot ser tan distant de la del veí com propera a la d’algú d’un municipi situat a cent quilòmetres. En el fons, el gran servei que els manresans podem fer al país, i a nosaltres mateixos, és reivindicar que, malgrat tot, així som i aquí estem, i que qualsevol intent d’encasellar-nos, a nosaltres, i a la resta de catalans, sense parar atenció ni a l’antropologia, ni a la sociologia, ni a la història, ni a la quotidianitat, és una manipulació tant a la nostra individualitat com al nostre sentiment de pertinença a una col·lectivitat.

Marta Roqueta
Opinió Cultura menstrual Marta Roqueta
Marta Roqueta
Opinió Mocions i fraternitat Marta Roqueta