En la meva defensa diré que era jove i esbojarrada. Prepotentment jovenívola. Vaig tenir un còmplice. Un professor d’institut que fumava molt, vestia jaqueta de pana —o potser és la memòria que l’ha vestit així— i arrelava a la cadira deixant passar les hores. Ens preguntava: “Teniu deures? Teniu algun examen avui?”. I la classe, amb una picaresca inversament proporcional als coneixements sobre la matèria que el professor es negava a impartir, deia que uf, sí, moltíssims, que el Batxillerat era duríssim. I qui dia passa curs empeny.

La indolència em va reafirmar en els meus prejudicis. La prova que aquella disciplina era una andròmina, una carraca rònega, era que ni el professor que havia dedicat la vida a estudiar-la considerava necessari explicar-nos-la. Al cap i a la fi, eren els balbucejos de senyors arnats, que vivien amb l’esquena dreta, alguns dels quals devien fer pudor de tabac. Vaig acabar pensant que l’assignatura, tota ella, també era arnada i feia pudor de tabac. La Filosofia. Quina cosa més inútil. Engoliré amb desgana fal·làcies, sil·logismes i gent que pensa i existeix i que no sap res —quins perdedors— i ho vomitaré el dia de l’examen. Amb la ciència, la sociologia, l’antropologia, el periodisme, i tantes altres disciplines, ja no cal, la filo. Em deia. Dades i fets. Això és tot el que importa. Em deia. Pobre de mi.

Vaig ignorar els senyors arnats, pestilents i poc productius fins que van aparèixer com bolets als textos de senyores que molen, dones que parlaven del meu cos, la meva sexualitat, el meu dia a dia, les meves inquietuds intel·lectuals. Les pensadores feministes no només citaven altres pensadores feministes, sinó també aquella colla d’homenots. A vegades per criticar les seves idees, però moltes altres per desfilar-les i bastir els seus arguments. Fins al punt que, sense conèixer els balbucejos d’alguns senyors arnats, costava seguir el discurs clarivident de les dones guais.

Mai m’havia sentit tan ignorant. La constatació que fins ara la meva visió era limitada devia ser similar a la sorpresa de qui sortia de la caverna platònica. Em sembla. No és que m’hagi interessat gaire saber-ho fins ara i no ho hagi buscat a la Viquipèdia mentre escrivia per estar-ne segura. Les columnistes de diaris no fem aquestes coses.

Ignorar la importància d’unes competències que tots els estudiants necessiten per entendre el món en què viuen em sembla un error

El meu passat mira-ombres, del qual m’estic desintoxicant a poc a poc, m’ha vingut al cap en saber que els alumnes que s’examinin a partir d’ara de Selectivitat només es trobaran amb la Filosofia, si s’escau, a la fase específica. No a la general si la trien en lloc d’Història. El Consell Interuniversitari de Catalunya argumenta que la Filosofia comptarà més per accedir a carreres vinculades a les humanitats i les ciències socials, i que l’objectiu de la mesura és contribuir en l’avançament cap a un model competencial de les proves d’accés a la universitat (PAU).

Tal com apunten diversos filòsofs, la decisió és força cínica: el raonament crític i rigorós és una competència bàsica i transversal. Jo hi afegiria que, en una època afectada per l’epidèmia de les notícies falses; en què les institucions polítiques, socials, culturals i científiques es despullen definitivament per mostrar que mai havien sigut ni neutres ni universals —allò que ja sabíem, però que ara és difícil ignorar—, i en què, tal com ens advertia Rosi Braidotti (una filòsofa), els humans tenim la capacitat d’alterar el planeta (i nosaltres) i de subsumir tot allò que hi viu als designis del nostre sistema productiu, ens urgeix tenir les eines per qüestionar-ho tot, veure-hi des de tots els angles possibles i construir nous acords. Siguis de ciències o de lletres.

Ignorar la importància d’unes competències que tots els estudiants necessiten per entendre el món en què viuen em sembla un error. Potser el fet que la Filosofia ja no sigui tan rellevant per a molts estudiants farà que la mirin sense l’angoixa de saber que cada paraula és susceptible de ser examinada. Potser els que la necessitin encara més per accedir a la carrera desitjada se la prendran més seriosament. No n’estic segura. El meu professor va contribuir a la meva ximpleria, però va ser mala sort: l’altre docent del Departament va aconseguir inocular l’interès per la filosofia als alumnes gràcies a la passió per la matèria. Si volem que els professors apassionats s’imposin als passotes, necessitem que tinguin el suport de les institucions educatives. I desconec fins a quin punt una decisió com aquesta i, pel que he llegit, la forma amb què s’ha adoptat, contribuirà que se sentin reforçats. Pel que em diuen, hi ha altres comunitats autònomes que fa temps que van optar per la decisió que ha pres el Consell Interuniversitari. Seria qüestió d’anar a fer-hi un cop d’ull.

Així que permeteu-me, doncs, el dubte. És perquè esgrimeixo aquest dubte, i perquè, sobretot, gaudeixo tenint-lo i intentant treure’n l’entrellat, que em sabria greu que les decisions de les nostres institucions acabessin per crear un exèrcit d’alumnes joves prepotentment ignorants i de professors que passen de tot. He patit aquesta fase i, creieu-me, no paga pas la pena.