Aquesta setmana, La Llança ha publicat la crítica de Marina Porras a l’assaig de l’escriptora feminista Siri Hustvedt sobre l’escriptor noruec Karl Ove Knausgård. Porras utilitza aquest assaig com a exemple del que considera que són els mals d’un cert feminisme que té tribuna a les universitats i han fet omnipresent els estudis culturals: un feminisme que no només no accepta cap crítica al seu discurs, sinó que utilitza narratives excloents i victimitzadores. Les crítiques que presenta a l’article són força habituals tant en l’imaginari col·lectiu com en cercles acadèmics no feministes, i és per això que m’agradaria debatre-les. El que segueix, doncs, no és un atac a Porras, a qui respecto molt pel seu enorme talent en la crítica literària.

Porras utilitza la seva experiència universitària per justificar l’acceptació acadèmica de postulats feministes: explica que ha llegit Julia Kristeva, Simone Weil o Judith Butler, pensadores anteriorment considerades com a trencadores. És per això que critica que, davant d’aquesta normalització, encara hi hagi sectors que recorrin a un discurs basat en el greuge. La diferència en l’accés a textos feministes és el que porta Porras a establir una diferència generacional entre ella i Hustvedt; l’escriptora nord-americana llegia textos feministes en un context de rebel·lió.

La narrativa de la diferència generacional i la visió del coneixement feminista des d’una perspectiva cronològica que el fragmenta per etapes estan força esteses dins els estudis de gènere a Occident. Això ha propiciat diverses interpretacions feministes sobre el pensament feminista mateix. Per exemple, un corrent considera que les teories feministes formulades als noranta i que parteixen de la filosofia de Butler estan creades per acadèmiques elitistes que han acabat allunyant els estudis feministes de la realitat material de moltes dones. L’autora del llibre en què vaig conèixer aquesta narrativa, al seu torn, destaca que les feministes que fan aquestes queixes són les que, per edat, ocupen una posició de privilegi. Ja que hem parlat de Kristeva, Gayatri Spivak, pes pesat dels feminismes postcolonials, va criticar durament un llibre de l’autora on parlava de les dones xineses, perquè perpetuava imatges orientalistes.

El que moltes corrents feministes tenen en comú, doncs, és qüestionar tant qui és el seu objecte d’estudi com qui és que estudia aquest objecte. Això ha portat a analitzar quins biaixos influeixen en la interpretació de fets observats, així com quines emocions i afectes mobilitzen els discursos feministes que neixen d’aquestes interpretacions. El viratge de l’anàlisi de la persona que és estudiada a la que l’estudia ha permès debatre sobre com el coneixement, en funció de qui el produeix, té més possibilitats de ser integrat a l’educació formal –com les universitats– o ser valorat positivament.

És en aquest marc on opino que hem de situar l’assaig de Hustvedt sobre Knausgård. L’autora dissecciona com, a partir d’una classificació socialment acceptada sobre què són característiques i valors femenins –i que defineixen el subjecte dona– i quins són masculins –i que defineixen el subjecte home–, s’ha creat una jerarquia que, en l’art i l’acadèmia, privilegia aquelles experiències i disciplines associades amb allò masculí. Hustvedt qüestiona aquesta classificació, i debat com afecta la subjectivitat de l’individu, mitjançant l’anàlisi de l’obra de Knausgård i de la seva afirmació que, per a ell, les escriptores “no són competència”.

Hustvedt escriu que Knausgård és penalitzat socialment, durant la infantesa, per mostrar trets que s’interpreten com a femenins. Però que el prestigi associat a la condició masculina fa que se’l lloï per escriure sobre situacions quotidianes que, si bé suposen un repte per a la visió que els altres (i ell) tenen de la seva masculinitat, si fossin explicades per una dona, serien menyspreades per pertànyer a la literatura femenina. Aquesta situació és encara més paradoxal si es té en compte que Knausgård mateix sembla, segons Hustvedt, que menyspreï unes autores femenines en base a un sistema de creences que a ell l’oprimeixen, a la vegada que l’entronitzen. L’autora, a la part final de l’assaig, relaciona construccions socials de gènere amb construccions socials sobre una mena de caràcter essencial del poble noruec. És una llàstima que no dediqui més pàgines a aprofundir-hi.

El que escriu Hustvedt, i la meva interpretació del que escriu, és criticable. Però preferiria que fos des del rigor. A causa de l’immens debat que hi ha entre els diversos corrents de pensament feminista, se’m fa estrany, primer, que s’utilitzi una interpretació d’un text d’una autora per afirmar que hi ha una branca del feminisme que té molt de poder dins l’acadèmia i que no accepta cap crítica (i això no només ho ha fet Porras, és un recurs argumental constant). I, segon, que per qüestionar aquest corrent i la seva influència acadèmica, en lloc d’utilitzar les crítiques que s’han formulat des del feminisme mateix, es tiri de tòpics.

Que cert feminisme o els feminismes actuals siguin considerats victimistes, excloents o emasculants –Porras escriu que l’assaig de Hustvedt destil·la ànsies d’encular algun mascle alfa– no és nou. Constituïa la base de les crítiques i burles als moviments sufragistes que van anar apareixent a Occident. A mesura que les reivindicacions feministes han anat sent assumides per les societats, el discurs ha mutat: les feministes del passat es queixaven amb raó, ara ja s’ha assolit la igualtat o estem en el camí d’assolir-la. Malgrat aquest canvi argumental, el missatge segueix sent el mateix: el feminisme actual és el que falla.

Aquesta repetició d’un mantra que ha servit per blindar de crítiques externes comportaments i creences hegemòniques és el que em grinyola de certes acusacions que titllen els corrents feministes de moralistes i de voler imposar una lectura única, la seva, dels textos literaris. Porras es fa ressò d’aquesta acusació citant Knausgård, però aquesta idea és constant en moltes narratives, acadèmiques o no, que critiquen els feminismes. Pot haver-hi moralisme en els feminismes? Oh, i tant. Però, en el cas que ens ocupa, el que Hustvedt qüestionava en les paraules i l’obra de Knausgård és el mateix que les acadèmiques feministes s’han qüestionat les unes de les altres. El dubte que tinc, doncs, és si els que acusen les feministes de moralistes tenen la mateixa predisposició a la crítica.

Diana López
Opinió L'àmbit personal és polític Diana López
Marta Roqueta
Opinió A la teoria! Marta Roqueta