El concepte de liminalitat va néixer per explicar l’estat transitori que experimentava l’individu que se sotmetia a un ritual de pas. Ja havia deixat enrere la seva condició preritual, però encara no havia abraçat del tot la nova. El resultat d’aquest trasllat (que és fruit del moviment, però és prou fix per ser un estat) és certa sensació de confusió i desubicació, fruit, al meu entendre, de desancorar-te de tots els teus marcs de referència i de no ser possible aferrar-te als nous. Així és com em sento des de dimarts a la nit, quan Puigdemont va declarar la independència i la va suspendre.

Durant setmanes, he jugat amb la idea que Catalunya era un cub de Rubik que es reconfigurava en funció de la idea de país que teníem, i que aquesta idea també afectava com ens relacionàvem amb el passat, enteníem el present i pronosticàvem el futur. La impressió que tenia dimarts a la nit era que el cub s’havia trencat en desenes de peces que ara flotaven per l’espai, perquè el temps també estava en suspensió. La incògnita per a mi ja no era saber com les recomponíem, sinó si encara estàvem muntant un cub i qui n’eren els jugadors. La ciutadania sobiranista havia respost l’1 d’octubre, part de la societat catalana havia condemnat la violència dos dies després, els equidistants, l’unionisme i el feixisme també havien sortit al carrer, però ara semblava que la partida queia en mans invisibles, amagades en reunions entre polítics, borroses per la distància en el cas dels suposats mediadors internacionals, o tancades en consells d’administració d’empreses fugisseres.

Fins ara, el procés havia avançat a cop d’esdeveniments considerats històrics o excepcionals. Manifestacions, consulta, eleccions plebiscitàries, plens extraordinaris, referèndum... Si bé tots aquests actes requereixen preparació prèvia, feta per centenars de ciutadans, la sensació és que existia una certa divisió entre la realitat del procés i la quotidiana. Convivien juntes, és cert, però e(n)s donaven moments de treva. Independentistes, unionistes o federalistes, sabíem quins dies havíem de fer el do de pit i quins podíem anar fent. Podíem, fins i tot, fer veure que la quotidianitat estava exempta de política, que tot anava bé si no en parlàvem a l’escola, a la sobretaula, a la feina o al cercle feminista del barri.

La dinàmica va començar a torçar-se les setmanes prèvies a l’1 d’octubre i es va fer evident l’endemà. Vam començar a viure en una situació semblant a la de les pel·lícules de ciència-ficció, en què dos mons paral·lels xoquen i el resultat n’és un de calidoscòpic, on la inseguretat de l’individu radica en el fet que si no vigiles mentre camines per una esplanada ferma et pots fotre daltabaix d’un edifici. La tela que els separava es va esquinçar en el moment en què les porres van marcar la pell, van sacsejar la ment i van destrossar el mobiliari. I és per això que ja no va tenir sentit pensar que pots parlar de solidaritat entre dones mentre no condemnes la situació que pot comportar que una companya teva acabi multada, a la garjola o amb la carrera suspesa; que un bon amic és aquell que mira cap a un altre cantó, o fins i tot justifica, que t’estomaquin, o que podem mantenir els infants aïllats de tot acte polític, mentre veuen els vidres de la seva escola trencats, viuen en casernes o fan festa el dia en què va començar un genocidi.

A vegades penso que, cada cert temps, Espanya sacrifica una o dues generacions i disciplina Catalunya per seguir unida. Suposo que ens ha tocat i davant d’això no ens queda res més que seguir endavant. Encara tenim l’oportunitat de triar com ens en sortim. Malgrat que tot està suspès en l’aire i barrejat com una pintura de Pollock, seguim tenint-nos els uns als altres. Seguim comptant, doncs, amb el que ha fet que Catalunya hagi sobreviscut durant segles, malgrat no tenir un estat que l’empari. Tot i que el cub, o les seves infinites parts, semblen no estar a les nostres mans i que des de la nostra posició no podem copsar la totalitat de la partida, ni tampoc conèixer del tot les estratègies de cada jugador, nosaltres som la raó per la qual aquest cub es va començar a moure. Hem de confiar en els polítics, però si fallen ens tenim a nosaltres.