Un dels moments d’impotència més grans que vaig experimentar l’1 d’octubre va ser quan el sistema de registre de vots es va col·lapsar. Mesos de preparació de referèndum. Hores de vigília a les escoles. Desenes de persones a fora del col·legi electoral disposades a trencar-se la cara per defensar les urnes. Res d’això no importava. Ja sigui perquè tots els punts de votació hi vam entrar a la vegada. O perquè algú davant d’una pantalla podia pitjar un botó que ho petés tot. Des de la casa del costat. Des de Torremolinos, Toronto o Sebastopol. Em vaig imaginar l’amenaça informàtica com un gas tòxic que eslalomejava murs de ciment i de carn i s’escolava per les narius. Vaig entendre la importància de sumar, als cossos de Bombers, Mossos, i a les guerrilles pacíficament desarmades, un exèrcit de professionals de la informàtica.

Vaig renovar sensació dimecres. Honrant el dret de vaga, vaig perdre unes hores fent d’espieta xafardera a Twitter, on no vaig trigar a enganxar-me a un fil que compartia el que pensava: el que mitjans i xarxes socials destacaven de la jornada eren els talls de carreteres i vies ferroviàries. Els meus interlocutors i jo vam debatre sobre si, al físicament i digital hiperconnectat segle XXI, tallar vies de transport i rebentar sistemes informàtics concrets en dies clau podien esdevenir vies de protesta més efectives que les manifestacions massives o aturades laborals a les 12 del migdia. D’aquesta conversa de barra digital de bar també digital, ara ja de 280 caràcters, en va sorgir la protohipòtesi de la vaga com a forma d’alliberar de càrrega laboral productiva —de la reproductiva n’hem de parlar a fons— a les persones que vulguin sumar-se a aquestes accions de boicot a la connectivitat.

Amb els líders del Govern a la garjola o a l’exili i els partits independentistes recobrant-se del trauma, els Comitès de Defensa de la República van assumint el rol de fer que el territori i la gent siguin hostils a les forces ocupants.

Tot aquest mambo d’idees escampades al timeline van coincidir amb el naixement del compte de Twitter del Govern de la Generalitat a l’exili. Va ser l’inici d’una guerra virtual de legitimitats, en què el reconeixement al 155 o la DUI passa per si el compte oficial perd seguidors i l’alternatiu en guanya. Quin impacte tindria per a la política catalana que més persones estiguessin atentes a les piulades emeses des de Brussel·les pel govern legítim que no pas a les de l’autoritàriament intervingut?

Amb els líders del Govern a la garjola o a l’exili i els partits independentistes recobrant-se del trauma, els Comitès de Defensa de la República van assumint el rol de fer que el territori i la gent siguin hostils a les forces ocupants. Com expliquem i complementem la manifestació de demà, organitzada per ANC i Òmnium, davant d’aquest fet? És una forma de continuar mobilitzant els afectes en la fase en què els independentistes, per una banda, han de jugar al terreny de la crua materialitat si volen que el seu projecte sigui viable i, per l’altra, han de seduir la població reticent a la DUI? De veritat els CDR poden ser un instrument de resistència amb una administració i uns Mossos al servei i mercè de l’Estat? Un dels fets de la societat hiperconnectada és que sempre hi ha algú a l’altra banda del fil. Això obliga a tenir en compte, més que mai, no només a qui van dirigides les accions que fem, sinó quina influència poden tenir en la resta de persones que miren i escolten.

Són moltes preguntes per a les quals no tinc resposta. Som dins una rentadora que centrifuga dinàmiques globals, espanyoles i catalanes que fins ara sospitàvem que ens afectaven. Un dels grans desafiaments és experimentar com velles formes de lluita, cura i resistència es reinventen i conviuen amb les noves. Ja no calen els sindicats majoritaris per mobilitzar el país. Un altre repte és anar desxifrant les múltiples i intricades maneres en què el món analògic i digital s’influencien. O és que ja no hi ha dues esferes, sinó una d’analògica-digital? En un Estat liminar que s’expandeix en temps i espai com un Big Bang, l’única constant que experimento és que ens hem convertit en cyborgs capaços de crear una història que, en el pitjor dels casos, servirà perquè les persones que ens succeeixin puguin aprendre dels nostres errors i encerts.