Quan la política cada cop més és màrqueting i l'important és col·locar el missatge i no el missatge en si. Quan el de menys és si el que dius és veritat o no o si la promesa que fas és possible o no. Quan passa tot això, emergeix la figura de Mariano Rajoy.

L'home gris que mai saps si és que mou els tempos com ningú, si és que té molta sort o si és que el secret és quedar-se quiet i esperar que els errors els cometin els altres. El senyor que podria ser el nostre oncle d'Astorga, el senyor que podria ser el notari del nostre poble, el senyor que perfectament podria conduir un 1430 amb un canvi de marxes de color crema situat al costat del volant, aquest senyor és ara qui envia el missatge que vol negociar.

El senyor que ha confegit un consell de ministres ple d'amics i d'alts funcionaris de l'Estat i no de polítics. El senyor que no ha fet cap concessió als partits que han venut la seva credibilitat per permetre'l ser president. El senyor que ha enviat a la paperera de la història la fi del bipartidisme, que ha desactivat Ciudadanos i que ha destruït el PSOE. El senyor que continua governant com si tingués majoria absoluta. Aquest senyor, ara, fa enviar el missatge que vol obrir un període de negociació amb Catalunya.

El moviment és interessant perquè, encara que no sigui veritat i tot sigui propaganda, vol dir que s'ha adonat que ha de mostrar-se més flexible i que ha de deixar de ser el "senyor no" perquè això ara mateix no el beneficia.

Naturalment, darrera d'aquesta inversió en imatge hi ha, com a molt, l'oferta d'una reforma del model de finançament autonòmic que serà contestada pels seus propis barons. I ja no li dic res de l'oposició al nou model de finançament dels barons (i la baronessa) del PSOE, que han de fer-se perdonar haver de caminar per la política amb els pantalons als turmells. Però no hi ha més. Encara que ara ens venguin la moto sense rodes que ha començat l'època de la negociació, ni hi ha rodes ni hi ha moto. Ara mateix, no.

Amb les cendres de la tercera via escampades per la muntanya en una cerimònia de comiat tan bonica i discreta com definitiva, ara ens faran passar bou per bèstia grossa amb un retorn a aquest autonomisme tan antic i carrincló que fins i tot fa coseta.

Preparem-nos doncs per entomar amb alegria aquesta nova època de felicitat desbordada i festa tropical on els nostres caps seran dipositaris de safates plenes d'exòtiques i desconegudes fruites de colors cridaners... que resultaran ser les mateixes avorrides pomes de sempre, però amb una maneta de pintura.