El primer ministre laborista a Escòcia el 2007, Jack McConnell, va dir en sessió parlamentària que “de jove creia que el nacionalisme podia oferir un futur, però també creia en Santa Claus”. McConnell va subestimar la lògica implacable amb la qual els nens veuen sovint el món. Ni ell ni el laborisme que havia dominat amb una hegemonia total la política escocesa des de finals de la Segona Guerra Mundial sospitaven que estaven ben a prop del precipici polític. En pocs anys, la socialdemocràcia escocesa ha passat de controlar-ho tot a escapar-se de l'anihilació total per la mínima, amb un sol representant avui dia al Parlament britànic.

La desaparició de la socialdemocràcia i la seva substitució progressiva pel nacionalisme independentista a Escòcia van de la mà. De fet, l’habilitat del Partit Nacionalista Escocès (SNP) a l’hora d’ocupar un espai polític que queda orfe és un dels fenòmens de canvi electoral més fascinants a l’Europa dels darrers temps. La gran lliçó de l’independentisme escocès és que el nacionalisme té èxit precisament quan sap jugar bé en l’eix esquerra-dreta, i no tant quan el vol substituir. Posicionant-se bé en un espai rendible en aquest eix, i associant la idea de nació menys amb la identitat i més amb una política de regeneració concreta.

En pocs anys, la socialdemocràcia escocesa ha passat de controlar-ho tot a escapar-se de l'anihilació total per la mínima

La substitució progressiva del laborisme escocès per un independentisme progressista ve, doncs, en dos temps. El primer és el declivi dels dos pilars de la base laborista, com eren l’economia industrial i el poder dels sindicats. La nova economia basada en el petroli i els serveis fragmenta la classe treballadora tradicional. El New Labour de Tony Blair va reaccionar a aquest canvi estructural anant massa lluny i fusionant-se amb la ideologia conservadora. El neoliberalisme econòmic, el flirteig amb idees de privatització de la sanitat pública i sobretot la guerra contra l'Iraq no van ressonar bé en un espai de centre-esquerra liberal.

El segon temps de l’ascens de l’independentisme escocès ve de la mà del nacionalisme útil i carismàtic d’Alex Salmond a la darrera dècada. En arribar al poder, el SNP va associar l’independentisme menys amb una identitat exclusiva i més amb un tipus de política que no oferia cap altre partit. Les matrícules universitàries gratuïtes, la supressió dels càrrecs per medicaments i la congelació d’alguns dels impostos més regressius van associar la idea de descentralització escocesa amb polítiques de sector públic, oposades a les polítiques de dretes que venien de Westminster.

El SNP també es beneficia d’un relleu generacional en la darrera dècada. Gràcies a l’accés a l’educació universal i a la millora de la seva situació econòmica, els fills de la classe treballadora escocesa adopten un codi de valors diferent al dels seus pares. D'esquerres econòmicament però més liberals, cosmopolites i en favor dels drets individuals i la immigració. Paradoxalment, el nacionalisme sacrifica el comunitarisme i s'associa amb els drets individuals i un espai clarament liberal, on el dret a decidir emergeix com a clau.

El transvasament de vots cap al SNP ve exclusivament dels laboristes i apunta una certa feblesa estructural del procés escocès

Els paral.lelismes entre Catalunya i Escòcia són interessants. El declivi del PSC i l’ascens d’ERC es deuen també en bona part a l’erosió progressiva de l’economia industrial i a un canvi generacional de l’esquerra que associa el nacionalisme amb els drets individuals i no els comunitaris. Tanmateix, el fet que el transvasament de vots cap al SNP ve exclusivament dels laboristes també apunta una certa feblesa estructural del procés escocès. No hi ha cap partit nacionalista de dretes, i més d’un 90% del conservadorisme britànic dóna suport a la unió amb el Regne Unit. Sense aliances de classe, és difícil apujar els números en un referèndum i guanyar legitimitat entre sectors de classe mitjana i benestants. És difícil fer un nou país només d'esquerres, i el SNP ho té complicat per atraure el votant conservador. Aquesta és la principal diferència amb Catalunya, on sí que hi ha espai per una aliança entre nacionalismes útils de dretes i d'esquerres com a via per tirar endavant el procés.

 

Sergi Pardos-Prado és professor de Ciències Polítiques de la Universitat d’Oxford