La setmana passada el ple municipal de Lleida, amb els vots del PSC, C’s i PP, va votar en contra d’una moció que havien presentat tretze entitats culturals de la ciutat sol·licitant recuperar l’ús preferent del català a la Paeria. Una posició que respon a les condicions del pacte de governabilitat que, aviat farà un any, van formalitzar les tres forces. L’altra va ser que Lleida no s’adheriria a l’AMI. C’s i PP, que sumen 6 dels 27 regidors del consistori lleidatà, pretenen alterar la identitat de la ciutat. Descatalanitzar-la. Amb el silenci còmplice del PSC han ressuscitat el fantasma del “leridanismo” secessionista. Una mena de lobby sociològic i ideològic que va governar la ciutat durant la llarga nit de la dictadura. El “búnker Aunòs”.

L’any 1900 Lleida era una petita capital de província de poc més de 20.000 habitants. Aproximadament el mateix cens que Reus, Tarragona o Girona. Barcelona en tenia 533.000. I el seu paisatge social i econòmic estava dominat per l’activitat agrària i una incipient indústria que la complementava. També hi prosperava un teixit comercial d’abast comarcal. I un nombrós col·lectiu de funcionaris i militars. Un paisatge divers amb un protagonisme creixent de les classes populars, que van crear nombroses institucions en la forma d’ateneus culturals i entitats esportives. La construcció dels Camps d’Esports, el 1919, impulsada per la Joventut Republicana n'és un bon exemple.  Són anys de republicanisme. I també de carlisme resistent.

En aquest context va sorgir una pintoresca –per ridícula– ideologia que volia ser la resposta al republicanisme catalanista de les classes populars: el “leridanismo”, que sostenia que Lleida era estranya en el món català, tant físicament com culturalment. S’insistia en el caràcter interior de Lleida, orientada cap a la vall de l’Ebre, i en l’acusada diferència del dialecte local, tan marcada que no s’admetia que formés part del sistema lingüístic català. I es va associar amb l’ideari de les capes socials més reaccionàries, que tradicionalment havien alimentat el fals mite del burgès barceloní -avariciosament mesquí i traïdorament anticlerical– que havia sotmès i arruïnat el sistema agrari català. Un corpus ideològic que, rere el localisme, ocultava el propòsit de descatalanitzar Lleida. Castellanitzar-la.

Això va quedar en res fins que l’any 1938, amb l’ocupació de les tropes franquistes, es va recuperar de sota de les pedres. Lleida va patir una repressió d’una brutalitat esfereïdora, practicada amb un propòsit clarament exemplificant. I també d’extirpar la seva catalanitat. Són els anys tenebrosos de l’alcalde Hellín (falangista convençut) i del ministre Aunòs, un curiós personatge que havia començat la seva carrera política a la Lliga d’en Cambó i que va acabar tenint un paper destacat en els governs franquistes de la postguerra. Són els anys de l’estètica feixista, de les consignes del nacionalcatolicisme espanyolista i de la plena difusió de l’ideari “leridanista”.

Aunòs afirmava  –en un castellà cervantí – que “Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán”. I Hernàndez Palmés (el principal ideòleg) postulava –també en un castellà cervantí– que “la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”. Aquestes ridícules teories es van articular des del “Caliu Ilerdenc” que, en aquells anys tenebrosos, era un lobby de poder que reunia les figures més destacades de l’aparell polític franquista local i provincial. La “casa del terror” en versió postguerra civil (en blanc i negre i amb el No-Do) en un paisatge general –excepció feta del que llavors era aquell reducte– dominat per les tres emes: misèria, malalties i mort.

La regió del 'Valle del Ebro'

 

L’any 1966, Lleida s’aproximava als 90.000 habitants. Són els anys del “desarrollismo”, dels “planes quinquenales” i del “Seat 600”. I el franquisme va impulsar un projecte de redistribució del mapa polític espanyol. Es creava la regió del 'Valle del Ebro' que reunia Aragó, La Rioja, Navarra, Àlaba i Lleida. Tortosa i Duran –un altre ideòleg “leridanista”–, va afirmar –també en castellà cervantí– que “vaya de antemano que soy leridano y siento la catalanidad como el primero. Como técnico de geografía e historia debo huir, sin embargo, del sentimentalismo. Económicamente hablando (se) justifica el pase al Valle del Ebro”. Un exercici d’imbecil·litat supina en grau superlatiu –entesa des de la perspectiva filosòfica que la conceptua com la difusió d’idees de contingut molt baix– que relata amb fidelitat l’evolució del “leridanismo”.

La intel·lectualitat local, amb les lògiques limitacions que imposava el context del moment, va aconseguir mobilitzar els sectors socials populars i progressistes de la ciutat, fins i tot els que actuaven en la clandestinitat. Les primeres manifestacions encobertes de contestació al “Régimen” daten d’aquells dies. A la Festa Major del 1967 una carrossa reivindicativa que havia estat prohibida es va convertir en la protagonista de la desfilada. El públic la va aclamar al crit de “Visca Catalunya”. La primera manifestació espontània i popular des del 1938. El govern de Madrid va reaccionar amb cautela, i d’una manera silenciosa va retirar el projecte. Lladonosa, historiador i figura clau en aquells dies, va publicar “Lleida, problema i realitat” desemmascarant les veritables intencions del “leridanismo” i del “Régimen”. I Pueyo, anys més tard, amb “Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols” confirmaria la tesi de Lladonosa.

Contravalors de la dictadura

 

Ara, a través de les preteses noves polítiques ressorgeixen els vells fantasmes coneguts. El “leridanismo” anticatalà dels que pretenen ressuscitar els contravalors de la dictadura. Els que a falta de compromís social vesteixen la seva política amb un discurs tronat que ens transporta a un passat tenebrós de “ordeno y mando” , de “vuelva Vd. mañana”, de “no sabe Vd. con quién está hablando”, i del “hábleme Vd. bien que yo pueda entenderle”. La dels seus líders que confessen que les dictadures tenen valors positius, o que, simplement, es neguen a condemnar els crims del franquisme. El retorn del “búnker Aunòs”: "Leridano, sonrie; vuelve el leridanismo; el Imperio contraataca". I la reculada de les conquestes socials i culturals de les classes populars, progressistes i catalanistes. Quaranta anys de resistència al cubell de la brossa. En plena crisi econòmica, social i sistèmica. En ple procés sobiranista.

I el PSC lleidatà –còmplice silenciós- amb l’alcalde Ros al davant, es tapa el nas i diu, si més no ho sembla, que “Lérida bien vale una misa”. Lleida, 140.000 habitants i sisena ciutat de Catalunya, podria estar immersa en un procés de descatalanització, de “leridanismo” rampant versió 3.0 impulsat per la minoria del búnquer, que es vol iniciar amb el nomenclàtor dels carrers. Els hereus ideològics del “Régimen”. Queda el dubte de la mesura del ridícul. Perquè, en aquest punt, no sabem si recorreran a la traducció literal o es deixaran dominar per l’èpica nacionalista del Cid Campeador. I no sabem si la Plaça del Clot de les Granotes es retolarà també Plaza del Hoyo de las Ranas, o –considerant que el nom no fa ciutat– serà rebatejada amb el nom d’algun general de la “Gloriosa Cruzada Nacional”. No seria el primer cop. 1938.

(Imatge exterior: Aunòs i Hellín, màxims exponents del "leridanismo", 1944 / Arxiu RTVE)