“Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento (…) España es una deformación grotesca de la vida europea.”

Luces de Bohemia, Ramón Mª del Valle-Inclán.

El Diccionario de la lengua defineix esperpent com a 'persona, cosa o situació grotesques o estrafolàries'. Però sota la influència d'aquell text magistral es va afegir una segona accepció de la paraula: 'Concepció literària creada per Ramón Mª del Valle-Inclán cap a 1920, en la qual es deforma la realitat accentuant-ne els trets grotescos'.

Si el que va succeir a Catalunya entre el 27 de setembre i l'elecció de Carles Puigdemont va ser una barreja de sainet i serial, no hi ha millor terme per definir el que està passant a la política espanyola que el consagrat pel geni de Valle-Inclán.

També podríem acudir al gènere picaresc, perquè aquest període postelectoral s'ha convertit en un joc de murris en el qual res del que es diu no es correspon amb el que es pensa, s'anuncia el contrari del que es farà i només es busca descol·locar l'adversari, protegir-se del foc amic i sorprendre la concurrència –inclòs el Cap de l'Estat– amb propostes maquinadores, fintes enganyoses i xerrameca fal·laç.

Cinc milions d'aturats, més d'un bilió de deute públic, un sistema institucional obsolet i arrasat pel descrèdit, la unitat de l'Estat davant d'un perill imminent d'escissió, centenars de milers d'exiliats econòmics, un sistema laboral en el qual ni tan sols tenir una feina et salva de la pobresa, una educació degradada per tanta llei sectària que ens catapulta cap a l'endarreriment, un parell de generacions amb els projectes de vida destruïts... Per no parlar del que compartim amb la resta del món: l'amenaça del terrorisme global, les migracions massives, el canvi climàtic, l'espectre d'un nou terratrèmol en l'economia mundial (aquesta vegada amb l'epicentre a la Xina)…

Algú ha sentit parlar Rajoy, Sánchez, Iglesias i companyia d'alguna cosa que no sigui sobre ells mateixos i el seu petit món de conspiracions i baralles de porteria?

Tot això i molt més espera que els senyors Rajoy, Sánchez, Iglesias i companyia deixin de jugar a la política i comencin a fer política, si és que volen i en saben. Algú els ha escoltat una sola paraula sobre tot l'anterior en els dos últims mesos? Algú els ha sentit parlar d'alguna cosa que no sigui sobre ells mateixos i el seu petit món de conspiracions i baralles de porteria?

La jornada de divendres va ser una apoteosi de l'esperpent polític espanyol, escenificat en diversos actes:

Acte primer: Iglesias a Zarzuela. “Et faré l'immens favor de treure't del búnquer i casar-me amb tu, menyspreable producte de la casta. Acabo de dir-li-ho al teu pare sense consultar-te perquè el que tu opinis m'importa un rave. Això sí, dormiràs al soterrani i t'alimentaràs de les meves sobres. He posat el pis a nom dels dos per allò de les aparences però, per descomptat, dels diners i tot l'important, me n'encarrego jo. I dóna gràcies a aquest regal del destí, inútil, que en la teva vida t'has vist en una altra d'igual”.

Aquesta és la traducció al llenguatge comú del que Pablo Iglesias li va dir públicament a Pedro Sánchez en sortir de la seva entrevista amb el Rei. I no es va tallar un pèl a l'hora de reclamar la seva part del botí: la vicepresidència del Govern per a si mateix (una copresidència de fet) i la presentació en societat dels futurs ministres de Defensa, Interior, Economia i Hisenda, Exteriors, Educació i Plurinacionalitat!

És clar que aquest paladí de la nova política entén com ningú de què no va això del poder. No creguin que va demanar el Ministeri de l'Habitatge per lluitar contra els desnonaments, el de Treball per defensar els drets de la classe obrera o el de Sanitat per tornar als immigrants, als ancians i als malalts crònics el que Rajoy els va treure. Tot això estava bé per a la Puerta del Sol, però ara l'“assalt al cel" es converteix en l'assalt al nucli de l'Estat: per a Iglesias i els seus els ministeris d'Adam Smith, que és on es mana de veritat.

Acte segon: Sánchez a Zarzuela. Després d'assabentar-se pel Rei de la insultant provocació d'Iglesias, qualsevol hauria esperat que Pedro Sánchez recordés que representa un partit amb 140 anys d'història i més de 20 anys de govern durant aquesta democràcia i engegués el petimetre populista a dida. Però no: el que es llegeix en les cròniques del dia és que “va agrair al líder de Podemos la seva oferta de govern de canvi”, va afegir: “els electors no entendrien que no ens entenguéssim”, i li va proposar de parlar durant el cap de setmana. Mala consellera, l'ansietat.

Van haver de passar diverses hores perquè els grans de casa seva li fessin veure que no li havien fet una oferta seriosa de govern, sinó que li havien escopit a la cara davant de tot el país. I només l'endemà va emetre una nota oficial, confusa i profusa, fent-se l'ofès però també el sol·licitat, no fos cas.

Acte tercer: Rajoy a Zarzuela. Estrany país aquest en el qual tothom se sorprèn quan algú fa alguna cosa de sentit comú elemental. O sigui, que Rajoy havia de deixar-se anar voluntàriament al martiri al Congrés per ser picat durant diverses sessions, que li recordessin 17 vegades (tantes com oradors a la tribuna) el “Luis, sé fuerte” o li passessin pels nassos la recent imputació del seu partit, que tornessin a dir-li indecent i a tractar-lo com un residu de l'era de les cavernes i finalment el derrotessin dues vegades per majoria absoluta de vots negatius. Doncs no, miri: aquest senyor registrador de Pontevedra té moltes deficiències, però entre elles no hi ha la idiòcia ni el masoquisme.

El seu plantejament és impecable en la lògica d'una democràcia parlamentària: jo tinc 123 vots a la Cambra, ni un més. Però aquí hi ha un senyor que en té 90, a qui li acaben d'oferir públicament 71 més de Podemos i IU (161, per començar) i que presumeix que en pot sumar molts més en un aplec general anti-PP en el qual cabrien des d'Albert Rivera fins a Arnaldo Otegi. Doncs bé, sisplau, passi vostè davant, el país crema en desitjos de conèixer el programa d'aquest govern.

Quin article de la Constitució obliga al sacrifici a qui no té cap possibilitat de ser elegit?

Que Mariano ha jugat a fer-se el despistat? Esclar, com tots. El problema no serà seu, sinó dels que s'han deixat despistar. El Rei ha fet el que havia de fer, obrir una segona ronda de consultes. Però si hagués estat obligat a proposar un candidat, amb les dades que tenia divendres sobre els possibles suports de cada un, hauria estat més lògic presentar Sánchez que no Rajoy.

En la seva reacció eixelebrada davant d'una maniobra de llibre que no ha olorat i li ha desbaratat el pla, el PSOE afirma en el seu comunicat que Rajoy tenia l'“obligació constitucional” de presentar-se a la investidura. Dono per fet que aquest disbarat no ha passat per les mans de cap jurista. Quin article de la Constitució obliga al sacrifici a qui no té cap possibilitat de ser elegit?

No m'estranyaria que després de la seva primera experiència com a àrbitre d'un procés postelectoral, Felip de Borbó hagi recordat allò de Romanones: "Quina tropa!".