En un memorable episodi de The West Wing, un candidat fa uns assajos desastrosos en la preparació per al debat decisiu, i provoca desolació al seu mateix equip. La notícia arriba ràpidament als periodistes i al quarter general de la candidatura rival, on comencen a fer-se il·lusions. En començar el debat, tothom espera una carnisseria. Però resulta que el candidat "matusser" que (deliberadament) ho havia fet tot del revés en els assajos, es revela com un polemista formidable i expert. La seva victòria es fa gegantina precisament perquè tothom n'esperava el contrari. "Havia de semblar real", s'excusa davant dels seus col·laboradors. 

Se'n diu gestió de les expectatives: un dels exercicis més complexos i delicats de les estratègies electorals. Se suposa que una expectativa molt favorable ha de ser mobilitzadora, per allò d'apuntar-se al guanyador; però té el risc que un resultat acceptable es rebi com una derrota. Al contrari, una mala expectativa pot tenir un efecte depressiu sobre el vot; però permet presentar un resultat mediocre com un èxit.   

Sempre és difícil trobar el punt d'equilibri. Perquè, a més, un no pot controlar sempre les expectatives que suscita; sovint, d'altres les creen per tu. Per descomptat, les enquestes. També els mitjans de comunicació. A vegades, els teus partidaris -o fins i tot els teus adversaris. I combatre les teves pròpies expectatives és patètic i gairebé sempre inútil. 

Vénen a la meva memòria dos casos recents que han succeït a Catalunya. En convertir les eleccions del 27 de setembre en un plebiscit, per a Junts pel Sí no era suficient una victòria electoral normal, necessitava una arrasada. El cas és que la victòria va ser extraordinària: 22 punts i 37 escons d'avantatge sobre el segon no és una cosa que s'aconsegueixi cada dia. Però el que va quedar per a la història va ser el regust amarg de la frustració.  

Segon cas: En Comú Podem. A les generals del 20-D, primer partit a Catalunya, 24,7% de vots i 12 escons: eufòria absoluta, èxit aclaparador. Sis mesos més tard, noves eleccions: primer partit a Catalunya, 24,5% de vots i 12 escons: gran decepció. Per dues dècimes de diferència? No, per les maleïdes expectatives.

Poques eleccions han estat tan condicionades per aquest joc de les expectatives com aquestes generals del 26 de juny

Poques eleccions han estat tan condicionades per aquest joc de les expectatives com aquestes generals del 26 de juny. I no només per la lectura a posteriori dels resultats. Sobretot, perquè a falta d'un debat ideològic o programàtic que ja no venia a tomb, les expectatives de resultats s'han convertit en l'eix dominant de la campanya, han dictat les estratègies dels partits i, probablement, han modificat la decisió de vot de moltes persones.

Com a madridista, em costaria veure els dirigents del Reial Madrid celebrant amb magnificència que l'Atlètic no ens ha superat per un punt...mentre que el Barça se n'ha anat 12 punts endavant. És exactament el que li ha passat al Partit Socialista en aquesta elecció. "Ocupat a combatre el meu enemic principal, em va matar el meu enemic secundari", va escriure Erich Fried. Aquesta vegada ha estat a l'inrevés: obsessionats els socialistes per impedir el sorpasso de Podemos, van permetre que el PP –suposadament, el seu enemic principal- els clavés una pallissa monumental. 

"Ocupat a combatre el meu enemic principal, em va matar el meu enemic secundari", va escriure Erich Fried

Poques vegades el PP tornarà a estar en una situació tan feble i vulnerable com en aquesta elecció. I poques vegades tindrà una campanya tan confortable, cavalcant cap al cim sense que ningú no el destorbés mentre els rivals s'esbocinaven entre ells. Curiosa campanya aquesta on tots els ulls estaven fixats en la baralla pel segon i el tercer lloc mentre el primer, malgrat portar el vehicle seriosament avariat i amb un conductor lesionat, es passejava plàcidament fins a la meta. 

Unidos Podemos ha estat víctima de les expectatives per partida doble. Se les van creure i això els va conduir a un plantejament de la campanya greument erroni. Durant la primavera, Podemos havia patit una clara inflexió descendent en les enquestes. Això els va obligar a posar en marxa la seva penúltima UTE, l'aliança amb IU que uns mesos abans havien rebutjat. En realitat va ser un moviment defensiu per frenar la caiguda, però va generar tal impacte en les expectatives que subjectivament es va transformar en el contrari. 

Es van embriagar d'eufòria, van donar per fet que tenien assegurat el 100% dels seus antics votants i dels d'IU i van omplir la campanya de somriures amb aroma de Coco Chanel i de condescendents crides als socialistes perquè es preparessin a votar la investidura de Pablo Iglesias a canvi de perdonar-los la vida i fer-los un buit en el govern. Pel camí, es van oblidar que algun dia van ser el partit dels indignats. 

Van ocupar el centre de l'escenari, es van convertir en els protagonistes absoluts de la campanya, van acaparar els focus. La paraula sorpasso ho dominava tot. L'invicte Iglesias s'exhibia en els estudis de ràdio i televisió, deixant als subalterns la penosa feina de trepitjar el territori. Ebris de protagonisme, no van adonar-se que com més creixia l'expectativa i més versemblant es feia el triomf, més augmentava el risc.

Podemos és avui un camp de batalla on els vells amics salden els comptes a ganivetades pel somni d'una nit d'estiu, arruïnat a causa d'una pèssima gestió de les expectatives

Tant li fa haver passat en dos anys de zero a 71 escons al parlament espanyol o estar governant les ciutats més grans del país; aquest partit és avui un camp de batalla on els vells amics salden els comptes a ganivetades pel somni d'una nit d'estiu, arruïnat a causa d'una pèssima gestió de les expectatives.  

El Partit Popular no només ha administrat bé les pròpies expectatives. A més, ha gestionat sàviament les d'Unidos Podemos. Ajudat per les enquestes, pel sobreescalfament a les xarxes socials i per l'entusiasme podemista d'alguna cadena de televisió, va deixar créixer l'onada, fent creure als votants del centredreta que el perill de veure Iglesias a la Moncloa era imminent. La gesticulació desesperada dels socialistes per defensar-se del sorpasso també hi va ajudar. Res millor per induir un retorn massiu de tants votants que al desembre, fastiguejats, s'havien quedat a casa o buscat recipients més higiènics per a la papereta de vot.

El resultat ha estat immillorable: concentració del vot en un camp i fragmentació en l'altre. La polarització en una sola direcció. Mentre que al territori d'influència social del PP s'agrupaven les tropes entorn del general Rajoy (quin remei!) per frenar la invasió podemista, en el d'influència social del PSOE s'aixecaven trinxeres davant el sorpasso; i al mateix territori podemista, molts votants d'IU –fins i tot uns quants de Podemos- s'escaquejaven silenciosament, disgustats per un pacte anatematitzat pocs mesos abans o desorientats per un líder del qual ja no se'n sap si és populista o leninista, peronista, bolivarià, socialdemòcrata de nou encuny, admirador de Zapatero i devot d'Anguita, patriota espanyol o plurinacional, euròfil o euròfob...en definitiva, si és a dalt o és a baix.