M’agrada el Primer de Maig. Baixar a Barcelona i respirar l’ambient de qualsevol de les manifestacions que s’hi convoquen. Passejar amunt i avall i sentir el pols del món del treball. Si hi fas una ullada pots copsar la realitat del país: convenis col·lectius bloquejats, treballadors als qui tanquen l’empresa, funcionaris que volen recuperar la paga manllevada... En un microcosmos convergeixen les demandes d’una de les ànimes del país: la fractura social.

Sovint la gent es pregunta sobre la vigència del Primer de Maig. Fins i tot la majoria de gent afirma que és un dia de festa. I, lamentablement, crec que aquesta afirmació no és certa. No és veritat que el Primer de Maig sigui prescindible ni sigui un festiu més. No ens ho podem permetre. Mentre el 70% de persones inscrites als registres de l’atur cobri o 426 euros o res, mentre les rendes del treball perdin pes enfront de les rendes del capital, mentre es desmantelli el nostre estat del benestar, hi ha motius més que suficients per a la protesta.

Però si per un fet té sentit el Primer de Maig, és pel seu vessant internacional. Segons dades de l’OIT, avui al món el 60% de les persones treballadores o no tenen feina o la fan de manera informal. I el 50% no tenen cap tipus de protecció social. Cada dia moren 6.000 treballadors i treballadores en accidents laborals o com a causa de malalties relacionades amb la feina. I el que a vegades només són xifres, a voltes es cristal·litza en una duríssima realitat, com les morts del Rana Plaza de Bangladesh, on varen morir persones que cobraven 30 dòlars al mes. I defensar els drets dels treballadors i treballadores al món és una convicció de risc. Cada any són assassinats, torturats, acomiadats i amenaçats milers de sindicalistes a països com Hondures, el Nepal o Bangladesh.

En un món cada cop més fragmentat, si hi ha un moviment capaç de conjurar-se per la unitat és el món sindical. El sindicalisme ha de ser el contrapoder vigilant

En un món cada cop més fragmentat, si hi ha un moviment capaç de conjurar-se per la unitat és el món sindical. El sindicalisme ha de ser el contrapoder vigilant. Davant dels governs i dels empresaris. I han de dir les coses pel seu nom: quan s’explota els treballadors i les treballadores no s’hi valen eufemismes. Quan el capital es desboca i juga a la ruleta russa amb la vida de tantes persones se li ha de plantar cara. I el món sindical ha de tornar a ser sociopolític. Els treballadors i les treballadores del món tenen un partit polític, i aquest s’anomena abstenció. Els sindicats han de reivindicar els valors que defensen i influir políticament. Si no, després es legisla contra ells.

La nostra societat cada cop és més desigual. La bretxa entre rics i pobres s’eixampla. I els pobres cada cop som més pobres. La pobresa és un factor estructural a la nostra societat. I pretesament els governs s’hi bolquen. L’estat del benestar i la xarxa de protecció han de ser elements subsidiaris per a casos d’emergència. Els governs han de plantar cara a les grans corporacions i legislar i protegir el dret del treball en condicions dignes. En els darrers anys, els drets laborals al món s’han enfonsat. S’han desequilibrat totalment les relacions de poder i s’ha deixat la majoria de la població desemparada. Vivim una crisi galopant que l’eufòric capital diu que s’ha superat. S’han socialitzat els sacrificis per sortir-ne (rebaixes salarials i de condicions de treball) i ara no es volen repartir beneficis. El capital està traint els ciutadans i les ciutadanes.

Els sindicats no ho han fet tot bé. I han de fer molta autocrítica. Però per redistribuir la riquesa al món només hi són ells. Amb els seus defectes i les seves potencialitats, que en tenen moltes. I per unir-nos ens queda el Primer de Maig.

Aneu a les manifestacions. Crideu i feu pancartes. Us diran que és antic. Però està passat de moda mobilitzar-se pel més noble dels propòsits del món, com és el treball digne?