Si passeu algun matí per la plaça de Sant Jaume, és molt probable que us trobeu amb un grup majoritàriament de dones que es concentren amb un mocador verd, molts anys a l’esquena i els cabells platejats. Inamovibles. Un dia al mes. Faci fred, calor o plogui. Són el col·lectiu de vídues, que intenten fer-se visibles allà on la societat les ha oblidat.

Avui aquest col·lectiu representa 400.000 persones a Catalunya (2.3 milions  a tot l'Estat) i cobren una mitjana de pensió de 650 euros mensuals. Les vídues actuals —parlo en femení perquè el 92% de perceptores ho són—, són la generació de dones que va treballar molt, moltíssim. Fent-se càrrec de les seves famílies. Pujant els fills i filles. Organitzant les cases. Moltes, obligades a deixar de treballar al contraure matrimoni. O bé treballant en negre. I tota aquesta feina la van fer sense el prestigi social que mereixen i mereixien. Perquè si la societat ha pogut continuar ha estat perquè elles van treballar fins a l’extenuació. I ara es troben que, a la seva edat, malviuen amb pensions de misèria. I tot això, com he dit, sense prestigi ni, sobretot, cotitzacions.

Set de cada deu vídues només tenen la pensió com a font d’ingressos

I aquí és on vull arribar amb els darrers globus sonda que ha llançat el Govern del PP a través de la ministra Báñez: que les pensions de viduïtat passin als pressupostos generals de l'Estat. Fins i tot algun moment varen temptejar el fet que passessin a les comunitats autònomes. Error. Les pensions de viduïtat han de continuar sent contributives i estar dins els pressupostos de la Seguretat Social. Les pensions de viduïtat són contributives perquè els marits (i algunes esposes) varen cotitzar anteriorment, concretament es cotitza per les contingències de risc de mort i de supervivència del cònjuge, fills i altres. I ara, el sobrevivent cobra. Si tinguéssim la temptació de passar-ho als pressupostos, deixaria de ser un dret per estar a l’arbitri dels vaivens polítics. I set de cada deu vídues només tenen la pensió com a font d’ingressos. I no poden estar cada any esperant que hi hagi pròrroga o nous pressupostos. Si la caixa de la Seguretat Social té dèficit, necessita una resposta global gràcies a l’increment d’ingressos, però mai a costa d’expulsar del sistema la baula més feble (i hi afegeixo els orfes).

L’altre dia, una vídua em va portar una carta. Anava signada per la ministra Fátima Báñez. Li deia, en un to de cofoisme total, que el govern vetllava per ella i per això li apujaven, a una pensió de 600 euros i escaig, la quantitat d’1,62 euros més. Lamentable. Maleïda reforma, que incrementa un 0,25% les pensions, mentre que la inflació està disparada a xifres superiors al 3%. Com pagaran la llum?, i com aniran al mercat? Enviar la carta, ja val més diners. Però per vergonya de tots, preval la propaganda política.

La darrera estocada per la seva dignitat significaria passar les seves pensions als pressupostos. Deixarien de ser un dret per passar a ser beneficència

Aquestes dones fan miracles. Allarguen el menjar. Escalfen la casa com poden i no com volen. I a vegades ajuden els fills o filles a l'atur o amb salaris de pobresa. Però són i representen una estirp nascuda en plena guerra o postguerra, acostumades a lluitar fins a l’extenuació. I ara, a les seves edats, no defalliran. Continuaran impassibles amb els mocadors verds a la plaça de Sant Jaume. La darrera estocada per la seva dignitat significaria passar les seves pensions a pressupostos. Deixarien de ser un dret per passar a ser beneficència. I no s’ho mereixen. Perquè han treballat tant, i tan dur, que ara necessiten un merescut descans. I sobretot, que entenguem que en els seus mocadors verds s’hi contempla una vida plena de dignitat i esperança.