“Jo treballo gratis”. Segurament el títol d’aquest article us pot semblar provocador, però és la veritat de milers de dones d’aquest país. Des del passat 8 de novembre, les dones de Catalunya no cobrem. I no ho fem perquè la bretxa salarial entre homes i dones fa que a partir d’aquest dia ja hem esgotat el salari anual que rebem en comparació amb els homes. Aquí les dones cobrem de mitjana 20.325 euros, 7.123 euros menys que els homes. Aquesta dada a l’engròs ja és dura per si sola, però té múltiples variables.

Aquesta escletxa de gènere s’agreuja perquè les dones ens trobem fonamentalment en ocupacions de qualificació baixa on el salari també ho és. I també és veritat que la diferència de remuneració entre homes i dones és més gran a les franges salarials baixes. Però un dels elements invisibles que distorsiona més aquestes xifres el trobem en els complements salarials. El salari brut està compost pel salari base més una sèrie de complements, hores i pagues extres. El salari base mensual que cobren les dones és un 18,4% menor que el dels homes per cobrir ocupacions més baixes i treballar menys hores... Però si hi afegim els complements salarials i altres “extres”, la bretxa augmenta fins a un 28,4%. Aquests “extres” molts cops s’associen a disponibilitat horària, penositat, etc., tot relacionat amb feines masculinitzades i molt més reconegudes.

Hi ha moltes més variables que afecten aquesta bretxa. És molt més gran a les pimes que no pas a les grans empreses, i també cal destacar que la bretxa al sector privat duplica la que hi ha en el sector públic. En el privat és del 29,3% mentre que en el públic és del 15%. Aquesta diferència, en part, es deu a la millor definició i control dels processos selectius, promoció i remuneració que es donen en el sector públic.

Només protestant, només exigint, posarem la bretxa salarial a l’agenda. És un tema de drets fonamentals

Fins aquí la radiografia de la realitat. De la crua realitat, que any rere any no millora. Ans al contrari. La reforma laboral l’ha agreujada. Per això és més necessària que mai l’aprovació d’una llei de transparència salarial que obligui les empreses a fer accessibles els salaris directes i indirectes, així com els criteris salarials i de promoció, amb el propòsit de lluitar contra la desigualtat salarial.

Molts països estan fent feina pel que fa a aquest tema. A Islàndia, ja fa anys que existeix el Dia Lliure de les Dones per protestar contra aquesta injustícia, i fa poc s’hi ha legislat perquè les empreses de més de 25 treballadors demostrin que la igualtat existeix. I la Gran Bretanya també està impulsant un seguit de mesures en aquest sentit.

Ho repeteixo: “Jo treballo gratis”. Potser us sembla un escàndol, com ho devia semblar el que feren aquelles islandeses que l’any 75 varen fer vaga. Perquè només protestant, només exigint, posarem la bretxa salarial a l’agenda. És un tema de drets fonamentals. I els drets fonamentals es defensen al carrer, i s’aconsegueixen les millores posant-les a l’agenda i canviant les lleis.