Des de fa uns anys, l’Estat del benestar està en qüestió per fets diversos. En primer lloc, per la seva viabilitat i el seu finançament, i en segon terme plana la discussió social i política sobre la seva gestió.

Pel que fa al primer element de debat, sóc de les que defensa que primer, i abans d’afrontar la discussió amb garanties, cal respondre una pregunta clara: Quin model de país volem? Cohesionat i amb equitat per a tothom? Si la resposta és afirmativa, haurem de marcar clarament quines són les nostres prioritats: educació, sanitat, serveis socials, serveis d’ocupació, dependència... i partir d’aquí, construir el nostre sistema fiscal. Decidir com ho pagarem i qui ho pagarà. I, sobretot, construir un terra social bàsic que mai ni cap Govern ni cap Parlament per necessitats pressupostàries —ni d’equilibri— puguin saltar-se. Molts cops ens podem preguntar: Què és primer, l’ou o la gallina? En aquest cas, per mi és clar: decidim com cal conviure i després teixim el nostre sistema fiscal.

Un dels altres temes cabdals en el debat sobre l’Estat del benestar és el que pivota al voltant de la gestió. Durant molts anys s’ha instal·lat la percepció que els serveis públics eren sinònim de burocràcia i enrevessament. I alguns, interessadament, han situat en el debat que tot el que pugui gestionar la societat civil o bé les empreses no cal que ho faci l’administració. Segons ells, aquest fet enriqueix la iniciativa privada. I mentre aquest discurs ha anat calant en partits i governs de tots colors, a poc a poc ens hem anat fent més pobres com a país, mentre alguns es feien més rics. Ha arribat un punt que hem arribat gairebé a subcontractar l’Estat del benestar. Moltes administracions públiques han subcontractat i, a més, han abandonat la seva obligació de fer un seguiment i control d’aquests serveis externalitzats. Unes externalitzacions amb contractes que en ocasions superen el termini dels propis mandats polítics, cosa que afavoreix encara més que s’escapin del control públic. Durant anys, la contractació pública ha estat sinònim o bé de corrupció, com podem veure aquests dies als jutjats, o bé de criteris econòmics. Hem anat mercadejant amb els nostres serveis públics per rebaixar costos i traspassar responsabilitats. Molts cops ben poc ens ha importat la qualitat del servei. I quan parlo de qualitat, em refereixo a l’usuari, però també al treballador o treballadora que el fa, i en quines condicions laborals està.

Què cal que faci directament l’Administració? Què pot deixar en mans de tercers? Prioritzem models mixtos? Aquestes són algunes de les preguntes que ens cal fer-nos

Què cal que faci directament l’Administració? Què pot deixar en mans de tercers? Cal prioritzar la garantia dels serveis públics? Prioritzem models mixtos? Aquestes són algunes de les preguntes que ens cal fer-nos. De manera urgent. Perquè ens trobem en un moment en què es parla de remunicipalitzar i desprivatitzar. I cal que abans hàgim respost aquestes incògnites, perquè aquests processos no suposin una vegada més un element partidista i de clientelisme.

I aquí també hi entren els treballadors públics. Han de tenir la més alta formació i capacitació. Però també la més alta consideració. No pot ser que durant aquests anys s’hagin convertit en els bocs expiatoris de problemes pressupostaris. Se’ls ha d’exigir molt, però també mereixen el més alt respecte.

Sóc de l'opinió que cada escola, universitat, CAP, hospital, centre sanitari... forma part del patrimoni de la ciutadania. Un patrimoni teixit i pagat a través dels nostres impostos. Un llegat que tenim el deure de protegir i, sobretot, engrandir per a les generacions futures. En els darrers anys no hem estat gaire curosos amb aquesta responsabilitat. Perquè es tracta de números, però també de qualitat.

Aquest és un debat que com a país ens devem. Ens mereixem tenir-lo amb calma i, sobretot, amb consens. Potser a través d’un Pacte Nacional pels Serveis Públics, que englobi totes aquestes incògnites. Amb seriositat i rigorositat. Perquè ens hi juguem el patrimoni immaterial més gran de tots: l’Estat del benestar.