Aquest diumenge 1 d’octubre per fi arriba el dia. Hi haurà urnes i estem convocats. El moment que fa anys que esperem molts, s’acosta. I tinc la sensació de no poder estar fruint-ne com es mereix. Ara mateix soc conscient de viure un moment únic, amb les seves contradiccions i les seves llums i ombres, que no les nego. Un episodi que ja és història. Dies importants que m’han fet enfadar, plorar d’emoció i cridar fins a quedar-me afònica. Cap emoció amb què no comptés. Però n’hi ha una que no puc evitar, i que no vull que guanyi: estic enrabiada. Ràbia quan veig amics detinguts, pàgines webs tancades i la imatge d’escoles precintades. Ràbia que sento, quan em tracten com una delinqüent, pel simple fet voler votar. Ràbia, quan algú parla amb menyspreu de l’altre en termes no de confrontació política, sinó personal. Quan em parlen de bàndols, també sento molta ràbia. Perquè discrepo profundament amb molta gent, però per damunt de tot el debat situar en termes de dialèctica. I aquesta ràbia que sento, sé que és artificial. Me l’estan creant i no la vull. Necessito fer una catarsi i deixar-la fora. Perquè ningú no em prendrà el moment i vull sortir i gaudir-lo.

Als qui anireu a votar diumenge, deixeu les pors a casa. És on algú ens vol. Deixem de justificar-nos. Si votem en capses de sabates, o amb paperetes impreses des de casa, és culpa seva, no nostra. Si trobem guàrdies civils, policies, mossos o policies locals davant els col·legis electorals, tingueu clar que no fem res dolent. Són els qui els envien, que ens volen provocar. Fem les coses amb convicció i il·lusió. Ha arribat el moment. I l’hem posat en un terreny de joc correcte: el de la votació, que és el lloc on dirimeixen els conflictes les societats madures. Que ningú prejutgi el resultat. Cal respectar el veredicte de les urnes.

El diumenge cal que demostrem al món que votar és normal. Aquesta serà la nostra victòria

Pel que fa a la gent que no anireu a votar: respectem-nos profundament. El que alguns volen és dividir-nos. Tinc companys i companyes que no aniran a votar, senzillament perquè no ho han fet mai. I creuen que la democràcia representativa no és vàlida, com tampoc no ho són els referèndums. I hi haurà gent que apel·lant la seva consciència i les seves conviccions tampoc no aniran a votar. Perquè creuen que aquest referèndum no té garanties. I segurament tenen raó, però mentrestant només fan que posar bastons a les rodes perquè no en tingui mai. I soc conscient que aquest també és el vostre terreny de joc. On us heu volgut situar. En el món de l’immobilisme i de l’statu quo. Cada dia intento empatitzar amb vosaltres. Intentem-ho conjuntament. Ja ho veieu, intento posar a prova  les nostres contradiccions.

Però deixeu-me sortir i disfrutar. Perquè em nego a percebre que la democràcia és un acte de clandestinitat. El diumenge cal que demostrem al món que votar és normal. Aquesta serà la nostra victòria, i el que ens obligarà a molts a moure’ns de la zona de confort on ens hem situat.

Però uns i altres, penseu que després de l’1 d’octubre, vindrà el 2.  I els que hem anat a votar i els que no, seguirem agafant els mateixos trens, anant als mateixos caps i compartint els mateixos carrers. Els nostres fills compartiran aules i ens seguirem enamorant-nos els uns dels altres. I sobretot, apliquem-nos allò que diuen els Catarres, “quan la vida t’ensenyi les urpes, respon amb l’amor més ferotge”.