Els darrers dies s'ha situat a l’opinió pública un concepte polèmic: la cotització dels robots a la seguretat social. Bé, segur que ningú pensa que a aquests robots els volem assegurar uns drets futurs, així que quan es parla de si els robots han de cotitzar, realment el que estem posant sobre la taula és si hi ha d’haver algun impost al robot que sigui redistributiu.

A ningú se li escapa ni el moment ni la situació en què es debat aquesta idea: el moment, en ple canvi de govern i una estrenada minoria política, i la situació, quan en aquests dies s'està a punt d’exhaurir la guardiola de les pensions.

Els darrers anys s'ha construït un relat interessat sobre la seguretat social i la seva fi: l'esgotament del fons de reserva, l'envelliment de la població i la inviabilitat del sistema. Mentre ens fabricaven un consens absolutament travat, el govern de l'Estat treballava incansablement per reduir les aportacions del sistema. Amb les darreres reformes laborals s'ha precaritzat la feina. Si l'any 2010 hi havia 320 mil nous cotitzants que generaven 1.900 milions d’euros d’ingressos a la seguretat social, avui aquests mateixos treballadors n’ingressen 600 milions. Iguals cotitzants però menys diners. La caixa de la seguretat social també s'ha usat per subvencionar i pagar bonificacions a la contractació. Tots els estudis duts a terme demostren que aquesta política només genera llocs de treball que s'haguessin fet igualment. O sigui, una tempesta perfecta que situa l'espoli de la caixa de la seguretat social com a element central per desballestar un model de repartiment igual i equitatiu.

A l'altra banda, els treballadors i treballadores històricament han viscut els moments de transició tecnològica amb angoixa, per la lògica pèrdua de llocs de treball que comporta: s'estima que a l'Estat el 40% de llocs de treball seran reemplaçats per màquines. I és en aquest marc —d’irrupció de la coneguda indústria 4.0 i la fallida hipotètica de la seguretat social— que sorgeixen alternatives com la cotització de les màquines i robots al sistema.

Entenc que el debat hauria de començar amb una premissa bàsica: volem assegurar pensions dignes i suficients per a la gent gran? Creiem fermament en la solidaritat generacional i un sistema de repartiment? Si la resposta és afirmativa, caldrà buscar solucions per rehidratar el sistema. La seguretat social és l’única institució a la qual es demana que sigui autosuficient. I és en aquest sentit que complementar el seu finançament amb impostos, pagar la gestió del sistema com a pressupost i destapar els màxims de cotització donaria aire al sistema. I crear feina amb salaris dignes seria la clau.

Mentrestant, apel·lar a un impost sobre els robots, és una peça més per canviar el relat: per dir que hi ha alternatives i que els que creiem en un sistema de pensions públic tenim opcions. Només és qüestió de voluntat política.