Si us esmento els noms de Rubén Ranz i d'en José Manuel Nogales, segurament la majoria de vosaltres no sabreu de qui us parlo. No ho sabreu perquè el silenci que pesa sobre determinats temes és aberrant. Aquestes dues persones el pròxim 21 de juny s'enfrontaran a un judici per participar en un piquet sindical durant la vaga general de març del 2012, i la fiscalia els demana set anys de presó.

El dret a vaga està reconegut a la Constitució Espanyola en l’article 28.2, i el seu desenvolupament a través del Codi Penal és una anomalia legal. El Partit Popular ha decidit activar l’article 315.3 d’aquest Codi per imputar un delicte de coaccions en el dret a vaga, i aquest fet ha portat més de tres-cents sindicalistes a ser jutjats. Que consti que pels governs espanyols han passat diferents partits polítics i mai cap govern no ha gosat posar en ordre el dret a vaga, donar-li corpus jurídic i, sobretot, garantir-lo. I mai ningú no ha derogat el famós article 315.3.

Molts de vosaltres segurament pensareu que si se’ls jutja, és perquè alguna cosa han fet. La rumorologia és un dels elements bàsics d’aquest pla deliberat d’acabar amb el dret a vaga. Però una societat moderna ha de reequilibrar els poders. Què poden fer treballadors i treballadores que cobren quatre-cents euros amb contractes d’un dia, o per hores, davant d’un empresari? Són lliures de fer vaga? La resposta és no. I és aquí on els piquets prenen sentit. Sempre sense violència. Sempre per informar. Un dia m’agradaria que s'imputés els empresaris que impedeixen els treballadors fer vaga; que els amenacen de fer-los fora del lloc de treball si fan qualsevol acció col·lectiva que els porti a defensar els seus drets. Davant d’una vaga, el més gran coaccionador són els piquets empresarials. I ells, que tenen la paella pel mànec, sempre queden impunes. És veritat que tenim empresaris modèlics. Però són els que menys, lamentablement.

Acceptem-ho. La dissidència molesta. Destorba. En tots els governs que no creuen que la democràcia té contrapoders. I la protesta n’és un dels més rellevants

I mentre tot això passa, tenim un dret de vaga precari. Com ho són les nostres vides en global. Perquè l’anomenada llei mordassa només és un pas més cap a la repressió institucionalitzada de qualsevol moviment de dissidència. I en un moment donat, en aquesta vida, tots podem ser dissidents. Sempre podrem necessitar protestar. I precisament, la protesta organitzada és el que fa nosa i contraria els governs. De tots els colors. Però protestar davant la injustícia, davant l’opressió en una societat democràtica, és una obligació. Per això molesten les vagues i les manifestacions, perquè que són la part més visible contra el pensament únic, contra l’statu quo, i el que es vol és limitar la vigilància dels governs. Acceptem-ho. La dissidència molesta. Destorba. En tots els governs que no creuen que la democràcia té contrapoders. I la protesta n’és un dels més rellevants. Si el perdem, si deixem que ells guanyin, estem perduts. Tots.

Personalment soc militant de diferents causes. Per mi, les més justes del món. Tant socials com nacionals. I és amb elles que reflecteixo el meu compromís amb la meva societat. He sigut piquet una nit de vaga general. He participat en totes les manifestacions a favor de l’Ebre, dels trens dignes, contra les retallades... Perquè en aquest país si no molestes, se’t menysprea. I n’estic orgullosa. D’haver perdut nits amb els amics, o dies de platja per quelcom millor i més gran.

La deriva democràtica de l’Estat espanyol té diferents rostres. Tots els coneixem. I el conjunt forma part d’un mateix procés de degradació dels valors més primigenis de la societat. Que ningú ho analitzi de forma separada. Perquè si no es respecten les vagues generals, tampoc no es respecta la democràcia. Perquè, com diu un poema fantàstic de Joan Margarit, "la llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general".