Mes rere mes i trimestre rere trimestre, quan surten les dades de l’atur i les de l’EPA (Enquesta de Població Activa), sentim com el Govern de l’Estat, amb un cofoisme fora de lloc, diu que com que cada cop hi ha menys gent a les estadístiques de l’atur, l’economia remunta, la crisi ha acabat i tot va bé. 

Aquesta setmana s’ha presentat l’Índex de Qualitat del Treball de Catalunya (IQTC), un estudi que mitjançant trenta indicadors de quatre dimensions (accés i manteniment del lloc de treball, condicions laborals, protecció social per desocupació i bretxa de gènere) ens indica quants llocs de treball creem però també com els creem. I, sincerament, l’IQTC dona un gran suspens al Govern del Partit Popular. Ho intuíem. Ho sabíem. Però ara tenim xifres que ens diuen clarament que el que estem generant són llocs de treball de misèria que ens permeten sobreviure. Ras i curt: res més.

L’IQTC fa una comparativa d’onze anys (2006-2016) i en les seves dades podem veure clarament com la sortida de la crisi s’està fent a costa de la qualitat del lloc de treball. Hi ha coses curioses: augmenta la taxa d’activitat de les dones més grans de 54 anys, segurament perquè han hagut d’anar a buscar feina per sustentar les famílies, o que la taxa d’activitat està sota mínims perquè la gent no busca feina. Són els coneguts com a "resignats de la crisi", persones que desapareixen de les estadístiques perquè com que no tenen la protecció de l’atur ni dels subsidis, ja no en renoven la demanda i no cerquen feina activament. Les xifres també ens indiquen que del 2010 al 2014 els salaris baixos cauen exponencialment, mentre que des del 2012 els salaris més alts pugen. També ha disminuït el percentatge de persones que troben feina i s’incrementa el de persones que romanen a l’atur. Paral·lelament, la taxa de rotació (el nombre de contractes per persona) creix de 2,1 a 2,5 i la quota de mercat de les ETT arriba al 20%. Pel que fa a la protecció social, hi ha un element preocupant com és el trànsit de les persones que passen de la protecció contributiva a l’assistencial quan esgoten totes les prestacions, i com aquestes baixen de mitjana de 157,2 euros. I finalment es recull la bretxa de gènere, un element que numèricament distorsiona. I ho fa perquè sempre hem dit que hi ha un mercat laboral per a les dones, molt més precari. Ara el problema no és que les dones hagin millorat en les expectatives a la feina, sinó com elements com la parcialitat ja afecten homes i dones. És a dir, ara tots som precaris.

L’IQTC no diu res de nou, però té la virtut de sintetitzar dades i ser un indicador que ens dona elements per comparar. De tots els analitzats, el pitjor any de la crisi en termes de qualitat laboral fou el 2015. Però vist globalment, en onze anys només dos han arribat a l’aprovat pelat (de 0 a 10, un 5). El Govern de Mariano Rajoy suspèn el curs. Li donem carabassa en qualitat de mercat de treball. Quan tornin a dir que l’atur baixa i que això és sinònim que la crisi ha passat, recordeu-li a don Mariano les 187.000 llars catalanes que tenen tots els membres a l’atur o bé les 562.000 persones assalariades que avui tenen un contracte temporal. O bé que l’any 2008, el 3,9% de la població en risc de pobresa estava a l’atur, un percentatge que s’enfila fins al 21% el 2016.

Les dades macroeconòmiques ens donen xifres extraordinàries: increments del PIB, rècord d’exportacions, turisme creixent… Però les dades del dia a dia, les que afecten les nostres vides, no tenen la correspondència que faria justícia als nostres esforços. Davant d’aquesta realitat, és hora de fer-se una pregunta: ja donen per descomptat que la precarietat és un element estructural del nostre mercat de treball?

El mes que ve, quan es tornin a publicar les dades de l’atur, sortiran victoriosos. Diran que la recuperació és una realitat. Però es tracta d’una recuperació del tot precària: centrar-nos a crear llocs de treball sense qualitat és abocar-nos cap a un futur on seran inútils tots els esforços. Han venut el nostre benestar i han decidit unilateralment que viurem pitjor que abans. Continuarem girant l’esquena a la creació de llocs de treball de qualitat?