Soc filla de la immersió lingüística. Formo part d’una generació que vam créixer i ens vam fer dels primers socis del Club Super3. Em vaig fer gran amb en Dragui i en Tomàtic. I soc dels milers de nens i nenes que anàvem a escoles de barri de Barcelona que eren cooperatives de pares i mares. Uns progenitors que havien hagut de posar-se mans a l’obra per construir escoles catalanes i laiques per als seus fills.

Molts us preguntareu per què us explico tot això. Doncs ho faig perquè és molt important entendre el context personal per entendre algunes reflexions.

L’escola catalana i el seu model lingüístic és el pal de paller de la nostra societat. I això ho saben tant el ministre Dastis, com Íñigo Méndez de Vigo com Xavier García Albiol. Per això menteixen deliberadament. A mi, a l’escola em van fer llegir Benito Pérez Galdós, Cervantes i Quevedo. Alhora, també fèiem lectura de Ramon Llull, Guillem de Cabestany, Benet i Jornet i Maria Barbal. Perquè el que feien a la meva escola era obrir-me universos. El de la literatura catalana, però també la castellana. I tant de bo ho haguessin fet amb l’anglesa i la francesa o l’alemanya. Perquè tinc el cervell tan gran que m’hi caben tots els mons, però també totes les llengües. I així, amb la gramàtica, la història i la geografia complementant-se, l’escola catalana em va oferir una manera i forma de veure el món.

Aquí ningú no odia ningú. I si fos així, això no és ni culpa ni responsabilitat de l’escola. La meva escola sí que va ser, en canvi, la corresponsable que avui pugui anar pel món dominant, com a mínim, dues llengües. No ho pot dir tothom.

Amb la gramàtica, la història i la geografia complementant-se, l’escola catalana em va oferir una manera i forma de veure el món

I la meva escola també em va ensenyar, i això és el que molesta, a ser crítica per desemmascarar els mentiders i els impostors. I els senyors Dastis, Méndez i Albiol en són tres. I a sobre, mentiders i amb molt mala memòria. Perquè aquests dies toca refrescar-la. La seu d’UGT —quin gran encert que en puguem gaudir aquests dies— acull una exposició d’homenatge a Marta Mata, política, pedagoga i artífex de l’escola pública catalana. Durant la seva presentació, dimarts, es va recordar la bona feina que aquesta mestra de mestres va fer, i com va treballar com ningú altre perquè cap llengua no trepitgés l’altra, perquè cap nen o nena pogués ser separat per cap motiu, ni per raó econòmica, social ni de llengua. A ella li devem, en bona part, la cohesió social que hem anat construint amb tant d’èxit gràcies a la immersió lingüística. I a tots els mestres, als quals ara uns dirigents irresponsables acusen de ser agents adoctrinadors.

L’escola sempre ha sigut objecte de desig del feixisme. La República va posar-hi prestigi i el franquisme va depurar els mestres. Ara sant tornem-hi. Quan els ciutadans i ciutadanes discrepen de l'statu quo i no pensen com ells creuen que ha de ser, la culpa és dels professors.

Els problemes de l'escola catalana són uns altres. Les massificacions, l'arribada de nous alumnes amb la seva diversitat, els barracons… i uns mestres que en anys de retallades ho han donat tot. Amb sous minvats i pocs recursos, han fet en molts cops de nexe d’unió entre els problemes dels nens i nenes i les necessitats socials. I cada escola s'ha convertit en un petit món per a cada alumne. Un món de pensament crític.

M’agradaria que Xavier García Albiol s’esgargamellés per arreglar tots els problemes de l’escola catalana com ho fa per mentir. Però no ho farà. Perquè com deia Hannah Arendt: “L’objectiu de l’educació totalitària mai no ha estat inculcar conviccions, sinó destruir la capacitat de formar-se’n”.