Un dels col·lectius més damnificats per aquesta gran crisi ha estat el de les persones més grans de 55 anys. Expulsats del mercat de treball prematurament i amb un sistema de protecció social desplomant-se, són el símptoma més evident de la descomposició del nostre estat del benestar.

La crisi ha afectat tots els col·lectius. Però amb aquest grup d’edat s’ha acarnissat amb més força, per una simple qüestió: són massa joves per jubilar-se però massa grans per treballar. Les empreses, lluny d’aprofitar el seu talent i la seva experiència, els han expulsat del mercat de treball, buscant perfils sense tant de bagatge però que cobren salaris molt més baixos. D’aquesta manera s’ha instaurat una espècie de «dúmping generacional». Si ens mirem les dades de l’atur, hi veiem una clara tendència: els més grans de 55 anys (també podríem dir-ho dels de 45 anys) són aturats resignats. Formen part del gruix d’aturats de llarga durada, però molts d’ells, un cop esgotades les prestacions, ja ni tan sols s’apunten als llistats oficials de l’atur, i passen a ser invisibles. El conegut com a grup de “resignats” s’ha incrementat el 140% amb la crisi.

Abans he apuntat que a aquestes persones les empreses les expulsen per posar personal més jove. És obvi que tenim un problema cultural. Cal treballar a les escoles, a les universitats, amb les patronals… amb tothom, revalorar el treball intergeneracional a les empreses, el relleu dins el lloc de treball amb garanties de continuïtat. Aquesta feina s’ha de fer. És una tasca llarga, però la gent més gran de 55 anys no pot esperar. Perquè ho està passant malament, ara i aquí.

Els més grans de 55 anys són “pobres actuals” i “pobres futurs”. I han estat víctimes d’una gran deslleialtat institucional

Els més grans de 55 anys són “pobres actuals” i “pobres futurs”. I han estat víctimes d’una gran deslleialtat institucional: quan més s’acarnissava la crisi amb ells, el Govern de l’Estat va canviar les regles del joc a la meitat de la partida, variant les regles d’accés al subsidi i endurint-les. Avui, vuit de cada deu persones més grans de 55 anys en situació d’atur, cobren 426 euros o bé res. Així, tenim tota una generació que malviu i sobreviu. He apuntat que són pobres actuals. S’estima que una persona en edat activa que als 55 anys deixa de treballar, perd el 80% de poder adquisitiu de mitjana. Pobres del present, com es pot veure, però també pobres del futur. Als més grans de 55 anys se’ls obliga a jubilar-se prematurament, i persones amb llargues carreres de cotització (parlem de la generació que treballava als 14 anys ja) veu disminuïda la pensió en un 30%.

Malvivint ara i sobrevivint en un futur. Aquest és el destí de moltes persones més grans de 55 anys. Però podem canviar-ho? Hem rescatat el Castor, el túnel del Pertús, la banca i les radials de Madrid. Ens posem a rescatar les persones?

A vegades les xifres són capritxoses. Si asseguréssim el present a les persones més grans de 55 anys amb una prestació igual que el salari mínim interprofessional, la partida en prestacions a Catalunya només s’incrementaria en un 6,6%. I si comptessin a tot l’Estat, ens sortiria exactament el mateix que el que s’ha dedicat a rescatar l’aventura de la plataforma Castor, 1.400 milions d’euros. Així solucionaríem el problema actual, però amb un sistema de reomplir les llacunes de la seguretat social amb un escalat entre el 90 i el 100% de la base de cotització de la darrera prestació contributiva, recuperaríem la pèrdua del 30% de la pensió. I així els garantirem el futur.

Tenim solucions. Cal treballar des de tots els fronts. Culturalment, amb una prestació per a una vida digna, i assegurant-los una pensió en condicions. La política molts cops són senyals. I el Govern de l’Estat ha preferit rescatar aventures empresarials amb diners públics abans que persones. No podem deixar tota una generació de gent que han treballat dignament tota la seva vida a la cuneta, per culpa d’empresaris que arrisquen cada cop més amb diners de tots. És hora de rescatar les persones. Comencem pels més grans de 55 anys.