Som al 26 de novembre, el dia després del 25, Dia Internacional de les Violències contra les Dones. Els llums s’han apagat. Ahir, manifestacions, actes institucionals, conjures per erradicar aquesta xacra... i avui la vida continua, i malauradament, les dones continuarem patint tot tipus de violències. Les pitjors, les físiques, però en un món ple de subtileses, les violències són multidimensionals. Ens fa fàstic i horroritza cada dia que una filla, una amiga, una veïna o senzillament, una de nosaltres, perdi la vida. Aquest és el clímax de qualsevol violència.

Però en el nostre dia a dia les violències agafen formes múltiples. Des del dia 8 de novembre i fins que acabi l'any, les dones treballem gratuïtament, patim silenciosament assetjament sexual i per raó de sexe a la feina, ens convertim en invisibles als mitjans de comunicació, la maternitat ens penalitza... i un llarg etcètera. Des de fa molts i molts anys el diagnòstic el tenim fet. Sabem el que falla. Per què no ho arreglem? A qui interessa que això continuï així? Preguntes que tenen moltes respostes i molts, massa interessos, pel mig.

Crec en els homes. En uns homes educats en uns rols i que ara es troben en una societat dinàmica i canviant. Els necessitem com a aliats. Necessitem que aixequin la veu, al nostre costat. Perquè, en el fons, treballar per la igualtat és lluitar per la humanitat. El camí cap a la igualtat no el podem ni l'hem de voler fer soles. Perquè aquest fet ens situaria a la defensiva i en una situació de superioritat que és el que precisament ara patim. No volem ser com ells. No compartim la seva societat patriarcal. Però tampoc en volem una de matriarcal. Volem una societat que ens doni les mateixes oportunitats sabent que el punt de partida no és el mateix. Reconeixent que les circumstàncies no són iguals. I que la visió endocèntrica del món —l’economia, la política, els drets socials...— ha de canviar. Tot està fet sota el seu prisma. De com aconseguim passar de la visió masclista del món a una visió que incorpori homes i dones en depèn el futur.

Sóc d'una generació nascuda en democràcia. A nosaltres ens varen prometre el paradís. Estàvem convençudes que estudiant, formant-nos, arribaríem on volguéssim. Però ara, ja adultes, ens adonem que aquelles esperances s’han vist frustrades. La bretxa salarial s'incrementa i el maleït sostre de vidre continua allà. Personalment, m’he trobat un munt de vegades que els homes van als llocs per dret, i tu ets una simple quota posada al lloc únicament i exclusivament perquè no és políticament correcte que no hi hagi cap dona. Tu, que ets la millor formada i informada del tema acabes esdevenint una simple concessió graciable en un món políticament correcte. I aquesta és la vida de les joves que ho érem fa uns anys però ara ja som adultes. A nosaltres ens toca lluitar per la igualtat sense concessions. Perquè les joves que vénen darrere no sentin la nostra frustració.