La nova situació política a l'Estat espanyol, amb un Partit Popular sense majoria absoluta, està portant el govern a tirar més de màrqueting. Sota la paraula "diàleg", ara ensenyen la seva vessant més tova, tant pel que fa al diàleg social com amb Catalunya.

Però anem per parts. El govern del PP ha ofegat els treballadors i treballadores. Ha fet de la imposició el seu tarannà: reformes laborals, la reforma de les pensions, la reforma del subsidi per a més grans de 55 anys, la llei mordassa... un reguitzell de lleis regressives que sota el dogma de l’austeritat, han ofert els treballadors i treballadores com a sacrifici. I ara arriba el diàleg. Tot Govern democràtic té l’obligació de parlar i debatre amb els agents socials. Aquest fet no és una concessió graciable ni arbitrària quan a les urnes no et van bé les coses. Forma part de l'ADN de qualsevol societat avançada i madura. No és una prebenda, és una obligació. A dialogar, a més, no s’hi pot anar amb línies vermelles, com ho fa el govern de Mariano Rajoy. Mentre tenies la majoria absoluta et saltaves aquest precepte i imposaves el que volies, i ara, forçat per les urnes, t’asseus a la taula i pretens que els altres acceptin les teves regles del joc. Aquest no és un bon punt de partida. Perquè si no, allò que hauria de ser un diàleg es converteix en un monòleg. Res de nou. A vegades cal recordar el que és obvi: si patronals i sindicats s'asseuen a taula és perquè els segons guanyen unes eleccions, i amb més participació i més vots que en les polítiques. Per tant, tan legítimes com les que va guanyar el Partit Popular. D'això va la democràcia.

El 16, quan la presidenta Forcadell declari, declararem tots. Cal que sentin el nostre alè al clatell

I a Catalunya també ens ofereixen un diàleg amb línies vermelles. Paral·lelament, els processos judicials continuen endavant. Espero que pel bé de la nostra salut democràtica, els nostres ciutadans no puguin tolerar veure la presidenta del Parlament anar a declarar per un fet tan absurd com és parlar de tot a la Cambra. Si no, podríem pensar que el nostre Parlament és una gestoria. I no ho és. Tampoc no vull veure un expresident i exconsellers inhabilitats. O presos per posar unes urnes. No ho podria suportar. Els meus valors més simples com a ciutadana quedarien tocats de mort. El meu codi après sobre el parlamentarisme modern quedaria obsolet, reduït a una nova visió pepera i poc homologable en termes de democràcia europea.

Farien bé, tots els qui s'asseuen a la taula, d'entendre que els dos pretesos diàlegs són una impostura. No s'ho creuen. I no fent-ho, en tots dos casos atempten greument contra la democràcia. Malfieu-vos-en. Mobilitzeu-vos, poseu la vostra agenda i demandes. Els sindicats, que en això són més àgils, ja tenen dates: el 15 de desembre a Catalunya, per l'ocupació, les pensions i la negociació col·lectiva. I el 18, a Madrid. I el 16, quan la presidenta Forcadell declari, declararem tots. Cal que sentin el nostre alè al clatell. Perquè per a aquesta gent, la democràcia és una eina per als seus objectius i interessos, i no per als nostres.