Tots tenim mil històries del que va passar l’1 d’octubre. La meva comença protegint el meu centre cívic i les urnes, i acaba en un indret de Barcelona. A mitja tarda, per diferents motius, vaig haver de baixar al cap i casal. Allà, amb una ciutadania en estat de xoc i amb els col·legis electorals encara oberts, em vaig trobar amb diferents membres del Govern i els líders de les entitats sobiranistes. Després d’una llarga abraçada, tots t’anaven preguntant: “I tu, com estàs?”. Eren hores greus i les imatges de la televisió i les xarxes parlaven per si soles.

De l’1 d’octubre em quedo amb la gent. Les persones que van aguantar sota la pluja cues de quatre hores per votar, els forns portant menjar, la gent prioritzant-se entre ells amb un civisme espectacular —“Primer la gent gran i les dones embarassades!”—. Les hores d’angoixa, però també la convicció. I les trucades dels meus amics. Dels de fora de Catalunya i dels de dins que rebutjaven el referèndum. Tots, preocupats per com estava.

I aquí hi ha la grandesa d’aquell dia. Em vaig quedar tranquil·la. Tenim uns líders i una societat que traspuen humanitat. En els moments de més incertesa, vam decidir cuidar-nos mútuament. Vam teixir un sistema d’autoprotecció emocional que ens han fet més forts. Cada ferit del dia ens l’hem fet una mica nostre i hem demostrat que al final només els del poble ens salvem entre nosaltres.

A l’altra banda, Albiol apel·lant el que ell anomena “bons catalans”. Qui són els bons catalans? Si ho diu, deu ser perquè n’hi ha de dolents? M’està dient que els meus coneguts i amics que van quedar-se a casa són els bons catalans, i els que vam estar als carrers, els dolents? Els que es manifesten amb banderes espanyoles són els bons i els que no ho fem, no?

Quan fas una línia divisòria entre dos bàndols, obligues la gent a situar-se a un cantó o a l’altre. I aquí radica la seva irresponsabilitat

Senyor Albiol: hi ha milers de persones que es van quedar a casa l’1 d’octubre. I són tanta gent com milers de raons tenen: per por davant la violència, perquè consideraven que el referèndum no oferia garanties, perquè senzillament no els interessava o perquè entenien que l’statu quo ja els va bé. I els qui vam sortir al carrer teníem tantes raons com els anteriors. Tan lícites unes com les altres. I això no converteix uns en bons i els altres en dolents. Senzillament, vivim en una societat plural i profundament autònoma de pensament.

A la vida puc perdonar moltes coses, però que ens intentin dividir entre bons i dolents em sembla una mesquinesa suprema. Em sembla ser dolent de veritat. Sembrar l’odi i dividir la població civil mai surt gratuït. Mentre el Govern, la majoria de grups parlamentaris i la Taula per la Democràcia s’han esgargamellat demanant pau i sobretot vetant la violència, vostè ha traçat la frontera entre uns i altres. I quan fas una línia divisòria entre dos bàndols, obligues la gent a situar-se a un cantó o a l’altre. I aquí radica la seva irresponsabilitat.

Entre uns dirigents, partits (sobiranistes o no sobiranistes) que tenen el seu projecte però que el defensen des de la discrepància legítima, i els qui situen fronts de bons i dolents, no tinc cap dubte de qui em representa.

La política és l’art de tancar fractures. I el senyor Albiol cada dia n’obre de més grans. Fa un nefast servei a tothom. Crec que ell també s’ho ha d’estar passant malament: per això, com que no vull ser com ell, li pregunto: “I tu, com estàs?”.