Recordo el cas de Driss Zraidi, un ciutadà marroquí que va ser detingut a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Roses el 3 d’agost de 1998 i que hi va ser torturat amb tanta violència que li va deixar ferides al cap i la fractura de diverses costelles. Va estar hospitalitzat vuit dies a causa de la pallissa. Durant el judici, es van poder escoltar els enregistraments amb el soroll dels cops, els crits del detingut i les converses d’alguns agents, que parlaven sense embuts de l’agressió. Sis anys després, el maig de 2004, el tribunal de l’Audiència Provincial de Girona va absoldre tots els agents acusats, tot i que va concloure, inequívocament, que a la comissaria s’havien produït les tortures denunciades.

Recordo el cas del romanès que els Mossos d’Esquadra van detenir el juliol de 2006, confonent-lo amb l’autor d’un robatori que no havia comès. El van insultar, li van donar una pallissa, el van amenaçar de mort, li van posar una pistola a la boca. L’Audiència de Barcelona va imposar als tres agents un càstig exemplar, de sis anys i set mesos de presó, pels delictes de tortures, lesions i detenció il·legal. Tres anys després, el Tribunal Suprem va rebaixar la condemna a un any i deu mesos, i el 2012 el Consell de Ministres del Govern espanyol va concedir un indult parcial que va eximir els mossos d’ingressar a la presó i va ordenar el reingrés en el servei públic de tots els agents.

Recordo l’enregistrament d’una càmera oculta de vídeo, en la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Les Corts, el 31 de març de 2007: s’hi veia, perfectament, quatre agents que colpejaven amb els punys i els peus un detingut. Dos anys després, l’Audiència de Barcelona absolia els acusats per considerar que no havien comès maltractaments. Tothom havia vist el vídeo.

Hi ha altres casos, semblants, que encara recordo.

Recordo totes les versions oficials, dels propis Mossos d’Esquadra i dels diferents Consellers de governació, començant per Felip Puig, a propòsit del cas Ester Quintana, la qual va perdre un ull a causa d’una ferida per pilota de goma dels Mossos durant les manifestacions de la vaga general del 14 de novembre del 2012, fa tres anys i mig. I recordo, perfectament, testimonis concloents d’especialistes durant el judici, que ha quedat, fa uns dies, vist per sentència.

I recordo, finalment, la mort de Juan Andrés Benítez per una parada cardiorespiratòria a causa de les lesions, sobretot al cap, provocades per les legions infligides per uns agents dels Mossos d’Esquadra en ple barri del Raval de Barcelona. Tothom també va veure el vídeo i va poder llegir els testimonis dels veïns i dels especialistes, amb tota la informació del cas. Ara hem sabut que el cas queda tancat amb un acord de la defensa i de l’acusació. I hem conegut, també, l’escrit final, acordat per totes les parts, d’acord amb el qual els sis mossos han admès la desproporció de la seva actuació i han acceptat que es van posar "de comú acord" per "lesionar" Benítez "incomplint" els protocols policials. Es condemna, així, els sis mossos com a responsables d’homicidi dolós i imprudent, i dos mossos més per obstrucció a la justícia per haver esborrat proves. La sentència, a més, tot i que reconeix que els sis mossos són perillosos, no conclou amb pena de presó ni amb l’expulsió dels agents del cos dels Mossos.

El cas Quintana i el cas Benítez són profundament inquietants, perquè hi ha coses que una democràcia madura i decent no es pot permetre

En cadascun d’aquests casos que recordo, i d’altres semblant, em sembla tornar a escoltar de remor de fons les paraules de Driss Zraidi, segons la transcripció oficial de les cintes enregistrades a la comissaria: “Prou, prou sisplau, no em peguis més, no em peguis més sisplau”.

El cas Quintana i el cas Benítez són profundament inquietants, perquè hi ha coses que una democràcia madura i decent no es pot permetre. Ni val la defensa gremial o corporativa ni la consideració dels Mossos com a policia nacional. No sóc ingenu: ja se sap que l’Estat té el monopoli de la violència, però aquest privilegi només pot ser esgrimit per evitar una violència més gran, no pas per provocar-la. Perquè aquest principi abstracte, de naturalesa teòrica, no pot avalar l’arbitrarietat policial ni l’ús indiscriminat de la força. I sobretot no pot servir com a argument d’impunitat ni com a principi d’opacitat policial. Un cas d’ús arbitrari i il·legítim de la força i de la violència contra els ciutadans ja és molt. Un, només, ja sempre és massa. Però la reiteració de casos sospitosos i, a sobre, provats als tribunals, és socialment alarmant, èticament rebutjable i políticament intolerable. Ni valen les excuses ni valen els eximents. Si els procediments són ambigus, cal definir-los amb precisió. Si els protocols no es compleixen, cal fer-los complir amb la força de la llei. Si entre els agents de l’ordre n’hi ha que tenen la mà llarga, cal apartar-los del cos. I, sobretot, si sobre els procediments judicials s’estén la sospita generalitzada d’una defensa indiscriminada dels cossos de seguretat, sempre i en tots els casos, cal que les administracions públiques prenguin la iniciativa i la responsabilitat de la defensa de la ciutadania indefensa a les que estan, per principi, obligats. En això, cal dir-ho, qualsevol exigència és sempre poca. No hi pot haver ni un ombra de sospita.