Entrem en la recta final d'una de les campanyes electorals més estranyes que he conegut. Decisiva com cap i plana com poques.
No recordarem la campanya del 2015 per grans actes, peces de comunicació impactants o missatges memorables. Els escenaris fonamentals de la contesa han estat els debats, les enquestes i l'assalt dels candidats als programes de televisió porqueria. I per descomptat, la xarxa. La resurrecció de Podemos en les últimes setmanes té molt a veure amb l'acreditada eficàcia del seu exèrcit d'activistes a les xarxes socials i a les múltiples plataformes que ofereix Internet. Qui no hagi estat atent a aquest espai, no s'ha assabentat de res en aquesta campanya.
Quin ha estat el tema dominant de la campanya? No Catalunya, en contra del que molts esperaven. Tampoc la recuperació econòmica, com sens dubte li hagués agradat a Rajoy. Ni tan sols les retallades del PP, com ha intentat el PSOE. I per descomptat, en absolut els grans temes que preocupen el món sencer: el terrorisme globalitzat, la destrucció del planeta a mans dels seus habitants, la crisi demogràfica d'Europa i les onades migratòries, el nou ordre econòmic i social després d'una crisi brutal...
No: el tema d'aquestes eleccions ha estat les eleccions mateixes. El resultat de les eleccions, per ser precisos. Les enquestes, les especulacions sobre els resultats, els exercicis de nigromància sobre les aliances postelectorals, la lluita per l'ocupació dels espais ideològics, les apel·lacions permanents al vot tàctic... Una campanya autocontemplativa de la qual han estat absents les vides de les persones.
Tots els candidats m'han explicat fins a l'avorriment el que els passarà si guanyen o perden (sense precisar tampoc en què no consisteix guanyar o perdre), però cap no s'ha pres la molèstia d'explicar-me en concret de quina forma millorarà la meva vida o la vida del país si els dono el meu vot. El missatge central ha estat: Voti'm per tenir més vots.
I tanmateix, s'espera una participació massiva. Perquè malgrat la depriment mediocritat dels missatges i dels seus emissors, existeix la convicció que aquestes eleccions marcaran la sort de diverses generacions, la salut i l'estabilitat de la nostra democràcia i si Espanya tornarà a pintar alguna cosa al món.
En els temps del bipartidisme era un dogma que la participació beneficiava el PSOE i l'abstenció al PP. No serà així aquesta vegada. Si la participació es dispara per sobre del 75% (el rècord és el 80% de 1982) pot passar qualsevol cosa, però els principals beneficiaris serien Ciudadanos i Podemos. Sospito que si el 20D es presenten a les urnes tres milions de persones que es van quedar a casa el 2011, no serà per donar suport als dos partits que van protagonitzar aquella i totes les eleccions anteriors.
Ens acaben de servir l'última ració d'enquestes. Ara entrem a la zona fosca d'aquesta prohibició anacrònica que consisteix que els partits i els mitjans continuaran disposant d'enquestes per influir sobre els votants, però aquests no podran conèixer-les per orientar el seu vot.
Si prenem la foto fixa a l'entrada de la recta final, el que veiem és el PP al capdavant, amb un mínim del 25% i un sostre del 30%. I diversos cossos darrere, una cosa molt semblant a un triple empat entre tres partits tractant d'assolir el 20%, amb lleuger avantatge de Ciudadanos sobre els seus dos rivals.
Si veiem la cursa en moviment, el que veiem és a un partit, el PP, que se sosté o fins i tot sembla despuntar lleument a l'alça; Podemos, en plena remuntada; Ciudadanos, en el que podríem anomenar “progressió desaccelerada”; i el PSOE vorejant l'abisme d'una caiguda a plom.
En la nit electoral del 1996, Felipe González va dir que li havia faltat una setmana més de campanya o un debat. En aquesta ocasió, sembla que a Albert Rivera li han sobrat les dues setmanes de campanya i els dos debats. Un embolcall enlluernador per a un contingut dubtós: a mesura que l'atenció es desplaça de l'embolcall al contingut, apareixen els primers dubtes. Per sort per a ell, només queda una setmana i les dues víctimes del seu creixement, PP i PSOE, continuen sense trobar l'antídot anti-C's.
Podemos ha aconseguit finalment trobar el camí per recuperar una part del fil narratiu que al seu dia el va encimbellar. No obstant això, hi ha alguna cosa d'enganyós en la seva remuntada, perquè una bona part dels escons que se li estan adjudicant a Podemos no són realment seus, sinó dels partits amb els quals s'ha associat. I tots ells (Colau, Iniciativa, Compromís, Beiras, etc.) ja han anunciat que els seus diputats no s'integraran al Grup Parlamentari de Podemos ni seguiran la seva disciplina de vot. Així que en la nit del dia 20 caldrà fer un exercici d'investigació per esbrinar quants diputats té realment Pablo Iglesias.
En tot cas, els socis nacionalistes d'Iglesias li estan fent un feina extraordinària. A destacar la molt eficaç campanya d'Ada Colau, que li està donant ara el suport que no li va donar el 27S.
Pedro Sánchez podria trobar en les prediccions que el condemnen al naufragi una oportunitat per salvar algun moble. Primer, perquè la mateixa negritud dels pronòstics li permetrà presentar davant del seu partit com un resultat acceptable el que fa dos mesos haguessin considerat desastrós. I segon, perquè encara que el dirigent socialista ha estat incapaç d'establir cap classe de vincle afectiu amb cap sector de la societat espanyola –ni del seu mateix partit–, sí que hi ha una relació emocional molt arrelada entre l'electorat històricament progressista i el que el PSOE significa. Activar a la desesperada aquest ressort emocional per salvar la sigla sembla la seva última basa, d'allà la seva darrera denúncia d'una presumpta “conjura anti-PSOE”.
Rajoy fa el que millor sap fer: esperar. Esperar i, com un Mourinho qualsevol, especular amb el resultat que, de moment, li dóna una pírrica victòria per la mínima. Si aconsegueix no baixar del 25% (són 20 punts menys que fa 4 anys, que es diu aviat), mantenir amb el segon una distància de 6 punts o més i que per darrere d'ell hi hagi un triple empat, preferiblement amb el PSOE en quarta posició, el sistema electoral operarà fortament a favor seu i en el compte d'escons podria salvar la pell in extremis.
Així estem en entrar en la recta final. El que veurem a la meta dependrà de dues qüestions clau:
Primer: Es votarà més per elegir un govern o per expressar un estat d'ànim?
Segon: Prevaldrà l'eix dreta versus esquerra (el que vol el PSOE), l'eix seguretat versus incertesa (el que necessita el PP) o l'eix el nou versus el vell (que impulsa Ciudadanos i Podemos)?
De moment, aquesta nit assistirem a una escenificació contundent d'aquest últim eix: un debat en color sípia Rajoy-Sánchez comentat conjuntament per Iglesias i Rivera. Només faltava que els comentaristes tinguessin més share que els del debat. Veurem.