Per entendre per què Pedro Sánchez encara aguanta el tour de force amb el PP, cal remuntar-se als pactes de la Transició. Si les vaques sagrades del PSOE que el pressionen perquè investeixi Rajoy no fossin còmplices d’un engany tan gros, ja se l'haurien pogut treure de sobre, amb els resultats que ha fet.

Sánchez pot jugar a ser l’únic polític jove capaç de tombar el PP, perquè és l’únic candidat que pot contribuir a mantenir la comèdia que ha articulat la democràcia espanyola els darrers 40 anys. Si el PSOE no hagués ajudat a legitimar el franquisme, Podemos no hauria aparegut, el discurs de Ciutadans no el farien ni els taxistes i el PP no hauria guanyat a tot arreu, excepte a Catalunya i el País Basc

El Financial Times diu que la investidura de Rajoy és una mena de Love Actually, una pel.lícula romàntica d’aquelles que ja saps que acabaran bé i que només tenen interès pels girs de la trama. Els britànics no tenen en compte que la democràcia espanyola es basa en el ressort de la por i que la por, com ha vist el mateix David Cameron, té els seus límits i fa males passades, quan és l’únic argument.

Socialitzant la culpa de la guerra civil i de la dictadura, el PSOE i el PP van arraconar els republicans i els comunistes espanyols i es van repartir el poder. Mentre cap actor no va tenir força per posar en evidència els fonaments franquistes de la Constitució, tot va anar bé. Amb l’independentisme català sota control, Espanya es va poder articular a través d’un partit de l’ordre i un partit del bons, mentre finançava la fundació Francisco Franco. 

El PSOE gestionava el ressentiment dels vençuts de la Guerra Civil i de la dictadura administrant gestos estètics, per marcar distàncies amb el PP, que feia de polícia dolent, en nom del realisme. A Catalunya, el paper d'ogre que representa el PP el feia el PSC. Mentrestant la CiU de Pujol vernissava el règim autonòmic de llibertat nacional, per dissimular l'ocupació de Catalunya i la vigència del Decret de Nova Planta, que el TC ha invocat aquesta setmana contra una llei valenciana.

A diferència del PSOE, Pujol va protegir uns mínims i va donar temps als catalans de refer-se de la llarga nit franquista. Quan Catalunya va perdre la por i les institucions van començar a trontollar, el PSOE va entrar en crisi i van començar a sortir-li competidors que aspiraven a fer el seu paper de legitimador estètic de la democràcia.  El PP va fer honor al seu rol de partit de l’ordre i es va aferrar al poder venent la fórmula de jo o el caos.  

No és causalitat que Podemos i Ciutadans juguin a atribuir-se la falsa superioritat moral que el PSOE va vendre mentre ETA matava i Catalunya es recuperava. Com que, quan tocava, no es van jutjar els dolents, ara la por és el principal motor de la politica espanyola. El PP guanya a tota l’espanya castellana o castellanitzada perquè el franquisme està legitimat. El PSOE no pot investir Rajoy perquè perdria l'únic motiu pel qual molta gent que es va empassar la bandera, la monarquia i la reconversió dels vells franquistes en demòcrates de tota la vida, encara els pot votar.