Si la qualitat d'un sistema polític es defineix principalment per la qualitat de les regles que el regulen i pel nivell dels seus dirigents, el que tenim avui és una clara obsolescència de les normes (en el sentit de la seva inadequació a una realitat diferent a la què les va veure néixer) i un esfereïdor deteriorament del factor humà.

Aquest drama de patir els pitjors dirigents en el moment més complicat coincideix amb la metamorfosi del sistema de partits. Tot indica que el trànsit del bipartidisme al multipartidisme és molt més que un episodi passatger de fragmentació electoral. És un pas que ha anat madurant en la societat, que s'ha accelerat amb la crisi i que, probablement, no té marxa enrere.

Però que el nou sistema funcioni exigeix un munt de canvis. Canvis en les normes, per descomptat: ho estem comprovant en les tortuoses investidures, llastades per rígids procediments i terminis inacceptablement prolongats. Però sobretot, canvis en els conceptes, en els hàbits i en les relacions entre els actors polítics. Sense aquests canvis, la fragmentació política només produirà confusió i embús i ens haurem quedat amb el pitjor d'ambdós mons.

És en aquest canvi cultural en què anem més retardats. Estem gestionant una realitat multipartidista amb la lògica i amb les categories heretades del bipartidisme. Això, juntament amb l'ínfim nivell del personal dirigent, és el que motiva el bloqueig en el qual estem ficats.

En el bipartidisme hi ha un guanyador i un perdedor. Al guanyador li correspon ocupar el govern i el perdedor s'instal·la en l'oposició i es constitueix en alternativa, un repartiment de papers gairebé automàtic.

Res a veure amb el que succeeix en el multipartidisme. Primer, perquè no està clar qui és el guanyador i qui el perdedor. En el multipartidisme, val tant el que tens (vots i escons) com el que pots arribar a agrupar mitjançant la teva capacitat de negociació amb d'altres.

El veritable drama del PSOE en aquest cicle no és només la seva sagnia de vots, sinó la renúncia a aquesta posició estratègica que li permetia mantenir sempre obertes línies d'interlocució amb totes les forces a la seva dreta i a la seva esquerra. El PSOE de Rubalcaba estava feble, però podia acordar amb el PP certs assumptes de govern; podia fer fronts comuns amb l'esquerra per oposar-se a les polítiques regressives del govern; podia negociar l'Estatut amb els nacionalistes o donar governabilitat al País Basc gràcies a una relació fluida amb el PNB.

Després del 20-D, aquest PSOE de Sánchez va començar donant un cop de porta al PP i excloent-lo radicalment de qualsevol diàleg; va continuar prohibint-se a si mateix negociar amb independentistes; es va embolicar en una batalla amb Podemos que ha enverinat aquesta relació, deixant entre ambdós un camp minat de mútues trampes i greuges; va formar una efímera societat conjugal amb Ciutadans, que ja està en tràmits de dissolució; i els seus dirigents ja no parlen entre sí, només es vigilen en espera de la batalla final per les restes del naufragi. Aquesta fatal incomunicació el debilita molt més que haver perdut un grapat d'escons.

El PP ha viscut molt temps aïllat, condemnat a obtenir majories absolutes o anar-se'n a l'oposició per la seva impossibilitat de pactar amb ningú. La seva feina ara és guanyar la flexibilitat negociadora que sempre li va faltar. Mentre no ho aconsegueixi, continuarà patint la frustració de guanyar eleccions i no poder governar.

En el multipartidisme, ni quedar primer et garanteix el govern ni quedar segon t'atorga la condició d'alternativa. Ambdues coses cal treballar-les, i la pitjor manera de fer-ho és exigir el dret a ser reconegut com a govern o alternativa esgrimint només un número.

En el multipartidisme, les fronteres entre l'espai del govern i el de l'oposició mai no són nítides. El més freqüent és que existeixin governs minoritaris que se sostenen mitjançant acords de geometria variable i busquen suports diferents segons la matèria que es tracti. El que significa que qualsevol partit pot estar un dia al costat del govern i l'endemà davant seu, sense que això el condueixi a permanents crisis d'identitat.

Si el Govern de la Generalitat fos un govern de veritat i no un aparell institucional d'agitació i propaganda al servei d'una causa il·legal, no passaria els conflictes que passa ni viuria segrestat per un grupuscle extremista. Podria governar còmodament amb els seus 62 diputats component majories successives amb Catalunya Sí que es Pot per a unes coses (per exemple, per impulsar el dret a decidir), amb el PSC per a d'altres i fins i tot amb el PP en certes ocasions (no seria la primera vegada).

La societat trenca amb el bipartidisme quan ja no vol governs monocolor, ni tampoc polítiques monocolor. Vol governs i polítiques mestisses, que incorporin aportacions diverses. Aquest cant al mestissatge polític que va fer Pedro Sánchez en el seu discurs d'investidura i que després ha desmentit amb la seva estratègia sectària i autoexcloent.

En el multipartidisme, compartir el poder i barrejar polítiques no és trair els teus votants. És justament el contrari, respondre al que la societat demanda. En el multipartidisme, l'obligació dels partits és barrejar-se; i el deure de cada partit és utilitzar la força que li han donat els votants per influir en les decisions, provar sempre de portar les seves propostes a la pràctica, se senti o no en el banc blau.

En el multipartidisme, pactar no contamina. El que contamina és el contrari: negar-se a negociar, posar vetos i tirar ratlles vermelles, preferir el bloqueig a la transacció i la puresa de sang a la barreja d'espècies. La política en un entorn multipartidista consisteix a mantenir sempre oberts els canals de comunicació i diversificar les solucions.

La versatilitat política és l'oli que greixa i permet funcionar a un sistema multipartidista. I en la política espanyola no és que falti versatilitat, és que està mal vista. Els polítics temen que si es mostren versàtils seran penalitzats, sense comprendre que ha canviat la direcció del vent i que seran els bloquejadors que rebin una merescuda represàlia social.

Fins que no aprenguem això, ho practiquem amb naturalitat i ho incorporem als nostres hàbits com una segona pell, estem condemnats a viure en l'embús polític permanent. I el més sorprenent de tot és que a qui més els està costant adaptar-se a aquesta cultura és als partits autodenominats de la "nova política", que en els mesos transcorreguts des de la seva entrada al Parlament han exhibit un compendi complet de tots els vicis, les traces i les rigideses del vell bipartidisme: de tant combatre'l, han quedat impregnats del seu esperit.