Quan era professor d’institut, i ho vaig ser durant deu anys, hi havia un exercici que m’entestava a repetir cada curs, en tots els grups, de manera sistemàtica, gairebé com a forma de presentació, en algun moment de les assignatures que impartia. Feia llegir, en veu alta, un fragment d’algun text dels que havíem de comentar a classe o que ens servia per obrir alguna qüestió. Entre els més joves, sempre es produïa una escena, que no per reiterada deixava de sorprendre’m. Quan, després que algun estudiant hagués llegit en veu alta un text, i jo demanava que m’expliqués el que havia acabat de llegir, sempre n’hi havia algun que em recriminava que no l’hagués advertit abans, perquè llavors s’hauria fixat en el que llegia. Amb variants, he retrobat sovint la mateixa escena a la universitat, sense la franquesa de la confessió dels estudiants de secundària: ara, però, sovint acostumen a rellegir-lo, encara que sigui en veu baixa, per provar, en la repetició de la lectura, de comprendre el que diu el text, que és, en aquest exercici, l’objectiu de la pregunta.

En realitat, comprendre el text és que el que defineix la lectura. Per això, sempre em sorprenia l’escena, i em continua sorprenent, perquè, sense comprensió, no hi ha pròpiament lectura. Ho descobrim quan, després de creure que hem llegit un paràgraf o alguna pàgina, hem de tornar enrere si, per cansament o per son, o per pura desatenció, ens adonem que hem anat llegint sense entendre el que suposadament estàvem llegint. Tanmateix, el que constatem, immediatament, en la lectura interior quan llegim sense entendre, sembla que no passa, i d’aquí la sorpresa que no deixa de produir-me la constatació, quan llegim en veu alta. Potser perquè la lectura en veu alta ha deixat, durant un temps, de ser una pràctica generalitzada, sistemàtica i habitual en tots els nivells de la vida educativa i, no cal dir-ho, fins i tot familiar. I, tot i així, la lectura en veu alta és potser la forma més radical de lectura o almenys la forma en la qual la lectura esdevé un exercici compartit.

Quan llegim en veu alta, no només es produeix l’encontre entre algú que llegeix i algú que ha escrit, un encontre que de vegades pot tenir els efectes d’una autèntica revelació o fins i tot d’una commoció, sinó que, a aquestes dues figures, la del lector i de l’escriptor, s’hi afegeix la figura d’algú que escolta el que un altre llegeix d’un altre que ha escrit alguna cosa. Si tota lectura és la coincidència de dos mons, el món del lector i el món de l’escriptor, en la lectura en veu alta se suma el món del qui escolta a aquells dos mons entrecreuats de qui llegeix i de qui ha escrit, abans, el que algú llegeix.

Llegir en veu alta és aprendre a llegir de veritat. En primer lloc, perquè en veu alta, el llegir mobilitza tot el nostre cos. I, en segon lloc, i sobretot, perquè aleshores la lectura es multiplica en un altre que, sense llegir, escolta el que un altre llegeix alhora que prova de comprendre-ho. Per això, si l’exercici de la lectura íntima i solitària és un exemple de comunitat concentrada (dues persones, dos mons, dos temps), la lectura en veu alta és la constatació d’una socialitat mínima, destil·lada, triangular. Dos són parella. Tres ja és una societat en la seva mínima expressió: una veu que ve del passat (encara que sigui molt recent), una veu que actualitza en present aquella altra veu i una veu, callada, que acull aquelles altres dues veus i que, en silenci, dialoga, a través de la comprensió del que es llegeix en veu alta.

Algú va dir, i jo n’estic convençut, que la lectura en veu alta és la prova de foc de l’autèntica lectura. Podem llegir, en silenci, per a nosaltres, sense comprendre el que llegim: només nosaltres ens en podem adonar. Però no és possible llegir en veu alta si no entenem el que llegim: se’ns nota massa! O se’ls nota massa, com tothom ha pogut observar, quan, per exemple, ens n’adonem que és exactament això el que li passa a algun locutor televisiu si, atent al teleprompter, descura el sentit d’allò que està llegint.

Per això em sembla una iniciativa extraordinària la que ahir va arribar al final, per aquest curs: el Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta impulsat per la Fundació Enciclopèdia Catalana, en la seva dotzena edició, amb més de set-centes escoles i instituts del país. Una iniciativa que té el seu origen a Alemanya i que ara, dotze anys després de posar-se en marxa a Catalunya, ofereix un resultat, que creix any rere any, realment espectacular. En un acte al Teatre Nacional de Catalunya, ahir, amb una platea de gairebé mil persones, els finalistes, uns cinquanta estudiants de primària i secundària de tot el país, van anar desfilant, sobre l’escenari, durant un acte d’una intensitat realment emocionant, presidit per la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Es va demostrar, de manera inequívoca i irrefutable, que actes com aquest, basats en l’exercici continuat a les aules de la lectura en veu alta, és potser la millor campanya de la lectura possible entre els escolars. I sostinc això, precisament, recordant algunes de les campanyes institucionals del foment de la lectura que, almenys algunes, haurien d’avergonyir durant dècades els responsables d’haver-les fet.

En aquesta ocasió, amb el Certament de Lectura en Veu Alta, al contrari, i en vaig ser testimoni durant tot el matí, s’hi pot descobrir l’esforç sostingut de mestres i professors, durant tot el curs, no només per fer llegir, i llegir molt bé, en veu alta, perquè era difícil no admirar-se de la precisió de la dicció i de la intensitat de la lectura, sinó per aconseguir el miracle que, quan un llegeixi, es transformi, entrant en el text com qui entra en un món. Em quedo amb una imatge de l’acte final d’aquesta iniciativa memorable: cada cop que un dels gairebé cinquanta estudiants començava a llegir, ho feia amb una seguretat i una decisió que ja voldrien, per a ells, molts actors i actrius, ignorant la presència sens dubte intimidant de les mil persones que escoltaven. Però si, per una casualitat, algú començava dubtant, temptativament, potser per una comprensible inseguretat, i va passar només quatre o cinc cops, només d’acabar la frase ja era tan dins del text que feia l’efecte que era sol, o en la seva classe, o a casa seva. L’efecte era realment prodigiós: això és llegir! No trobo imatge més potent i efectiva de l’immens poder de la lectura, revelat, precisament, en l’acte de llegir en veu alta.

Tant de bo aquesta experiència continuï multiplicant-se per totes les escoles i instituts del país. Aquesta gent són l’avantguarda del futur. 

Xavier Antich
OPINIÓ La cultura, l’ase dels cops! Xavier Antich
Xavier Antich
OPINIÓ L'art de saber callar Xavier Antich