Devia ser l’any 2000 perquè les Torres Bessones no havien caigut i jo ja corria per la redacció de l’Avui amb les meves ganes i la meva empenta. A l’estiu, els periodistes arribaven més tard que de costum i jo aprofitava el matí per tirar endavant les meves coses. De vegades, entrava a l’agenda del diari i trucava a una patum inventant-me alguna excusa. 

Un dia vaig trucar a Sempronio i li vaig demanar que m’expliqués la Guerra Civil a Barcelona. Sempronio era un periodista que vivia a través de coses molt petites. Era un supervivent poruc, una mena de Carles Sentís sense ambició i sense malícia. Escrivia llibres insignificants que semblaven entretinguts per contrast amb la mediocritat de l’època. La seva prosa turberculosa i tímida m’ajudava a fer-me una idea de quin món havia forjat els mestres que havia tingut i la meva pròpia família.

La vocació de liquen que tenia aquell home, aquell batec de vitalitat tan feble com indestructible –l’any 2000 ja tenia 92 anys- sempre em va commoure. Viure gairebé fins als 100 anys sense deixar d'agafar el rave per les fulles deu ser una bona peripècia, però també serveix per explicar per què un poble derrotat corre el perill d'anar-se asfixiant en la memòria i la moral de les figures més estèrils i esquifides.

Va ser una conversa alliçonadora. I aquest estiu, que fa 80 anys de la guerra, encara ho és més perquè ajuda a explicar com és que, després d'haver tingut un cert relleu, la figura de Sempronio ha seguit disminuint una mica cada dia. No es tracta només de recordar que el temps posa a cadascú al seu lloc. Això rai, de vegades he pensat que hi ha gent que viu molts anys només perquè pugui tenir temps de veure com s'ensorra el món que encobria les seves covardies. 

Es tracta de tenir present que si la guerra hagués sigut com ens la van explicar molts dels que la van sobreviure, avui Espanya no tindria cap problema i ningú no parlaria de l'independentisme. La banalitat que avui tenim en la política, té molt a veure amb la banalitat dels relats que durant molts anys ens van explicar d'on veníem. 

Aquest és el resum de la conversa, que suposo que esperava el seu moment en un armari, al costat d'altres apunts. Sempronio va ser molt amable i vam parlar tanta estona com vaig voler.

“El que recordo més vivament de l’estiu de 1936, és que van desaparèixer les corbates i els barrets. Tothom es va disfressar de proletari d’un dia per l’altre. Només uns quants vam continuar vestint amb una certa voluntat de distinció. Ja veieu que no us parlo de morts, ni de trets, ni de l’assalt a la Caserna de Sant Andreu, ni tampoc de la pudor que es va escampar per la Plaça Catalunya quan els cavalls morts la nit del 19 de juliol es van començar a descompondre. 

De la guerra només us en puc explicar anècdotes frívoles, tot i que em sembla que també reflecteixen una part de la tragèdia. Recordo, per exemple, que al carrer Sant Jeroni hi havia una taverna que es deia Can Parés. L’Ángel Pestaña, que era un líder anarquista, hi vivia molt a prop i solia anar-hi a fer tertúlia. Un dia, quan la guerra tot just començava, vam veure passar un camió carregat d’homes que brandaven els fusells mentre cridaven consignes contra els feixistes.  

- Si amb aquest carnaval hem de fer la revolució, estem ben servits -vaig sentir que remugava, el pobre Pestaña.

Val a dir que aleshores es passava del drama a l’alegria amb més facilitat que ara. Imperava una certa inconsciència, que els diaris van alimentar amb una voràgine de tòpics i proclames. Durant la guerra es va tornar impossible fer periodisme. Com que els redactors anaven marxant al front o a l’exili, em va tocar fer editorials. El director em deia: “Fes-me un sideral, Avel·lí”. I jo escrivia un text inflat de paraules buides i solemnes, com aquell estanquer que venia cada dia amb el fusell Al Cafè de l’Òpera. No crec que anessin mai al front, aquell home i el seu fusell. 

Una vegada, en un bar, vaig veure una senyora que treia un entrepà d’una d'aquelles màquines americanes que van amb monedes: “I pensar que amb això hem de sopar jo i la meva germana!”, va lamentar-se. Aquella mateixa tarda vaig escriure un editorial denunciant que, mentre molta gent passava gana, en els restaurants cars de Barcelona hi havia cua de cotxes oficials. L'endemà La Vanguardia em va donar la raó amb un altre editorial que es titulava: Lo suscribimos todo. Eren la mena de gestos constructius que es podien fer i... no cada dia. 

Al principi de la guerra la meva vida va girar al voltant del diari Última Hora, perquè Mirador va ser incautat pel PSUC i el Parlament, on treballava de director del diari de sessions, va tancar. Sempre vaig mirar d'estar on no hi havia trets. Potser pensareu: “Doncs sí que estava ben defensada la República amb persones com vós.” Però és que la majoria d’herois que hi va haver en aquella guerra ho van ser o bé per frivolitat o bé per mala sort. Els que no estàvem implicats en cap partit polític fèiem el que podíem per no rebre i que la família ho passés com menys malament millor.  

Jo ni tan sols anava a veure les carnisseries que feien els bombardejos, com d'altra gent. Em sembla que no vaig veure ni un sol mort a Barcelona en tota la guerra. Me’n recordaria, com me'n recordo del dia que va morir Gaudí, atropellat per un tramvia. El van portar a l’hospital de Santa Creu i el vaig anar a veure. El tenien estirat amb un mocador al cap per aguantar-li la mandíbula tancada. Era el 1926, i és una imatge que mai m’he tret del cap".