Diumenge vaig veure The big short, una pel·lícula que ho té gairebé tot per comprendre cap a on va Espanya i com convé llegir les eleccions del País Basc i de Galícia. El film explica l’aventura de tres inversors petits que van veure venir la crisi del 2007 i es van fer multimilionaris especulant contra la bombolla immobiliària. 

La pel·lícula descriu fins a quin punt el sistema pressiona els dissidents i sap regenerar-se amb la sang dels candorosos i dels oportunistes més espatllats per l’ambició. El film s’endinsa en les entranyes del món financer i explica com funcionaven les subprimes i els bons escombraries a través d’una narrativa excèntrica però pedagògica.     

Sense necessitat d’entendre l’argot econòmic, hom veu a través d’un cas pràctic com les idees acaben dominades per lògiques perverses que eleven paràsits cada cop més servils i vanitosos. El clímax de la pel·lícula arriba quan els inversors s’adonen que els seus càlculs matemàtics eren correctes, però que la indignació i els desitjos reformistes no els serviran per a res perquè la majoria de la gent és feliç vivint per inèrcia.

Vista des de dins, la crisi apareix com un mecanisme que el mateix sistema utilitza per fer neteja quan la comèdia dels que en treuen més profit resulta insostenible. Al final, després de molta audàcia i molta resistència psicològica, els inversors es fan rics, però la seva confiança en la capacitat de millorar el sistema acaba tan esgotada que només els queda la retirada o el cinisme descarnat.

Si algú encara creu que una crisi a l’estil del 1898 facilitaria la situació de Catalunya, o que el socialisme i la independència serviran per fer “un país nou”, que corri a veure la pel·lícula. És veritat que el film porta aquest germen esterilitzador típic dels productes de la CIA, però també serveix per veure que la salut d’una societat depèn de la gent que és prou intel·ligent i forta per no deixar-se dur per la comèdia.

Després de la pel·lícula no costa d’establir paral·lelismes entre els productes financers que van provocar la crisi mundial i els discursos que la premsa fa temps que publica contra Pedro Sánchez i l’autodeterminació de Catalunya. Com les agències de qualificació que donaven la triple A a productes farcits d’hipoteques impossibles de pagar, l’Espanya de la transició cada vegada està més atrapada en les seves mentides. 

Qualsevol que miri els resultats de Galícia i del País Basc pot observar com el món que promou l’Ibex 35 se sustenta en territoris i sectors socials cada cop més grisos. Quan veus que una alcaldessa sense estudis intenta emular Pasqual Maragall o que una web com El Orden Mundial es dedica a elogiar la Xina, vol dir que s’acosta la desbandada.

Sánchez veu això i especula a la contra per salvar el PSOE de seguir comprant mercaderia defectuosa, exactament igual que els herois de The big short. Els intents d’Errejón d'articular un front que impulsi un canvi territorial des de dins del sistema estan tan condemnats a fracassar com els intents que farà el PP de convertir Galícia en el motor de la seva regeneració. 

Com ja vaig dir, l’Estat ha arribat al punt aquell en el qual tot remei és pitjor que la malaltia. Ho vam veure aquesta setmana amb les bufetades que es va endur el pregoner de la Mercè, malgrat el suport que ha rebut de tots els grans diaris. Ja fa temps que la premsa de paper sembla especialment escrita perquè els independentistes ens petem de riure. 

Ara mateix només Sánchez i el seu cercle impedeixen que el PSOE es converteixi en un partit d'àmbit andalús, per goig de les pulsions més fosques de Ciutadans i de Podemos. Sánchez impedeix que la festa demagògica espanyola continuï amb un PP podrit per dins, que si pogués, governaria igual que el partit comunista de la Xina.

Quan tot s’ensorra, el que compta és la capacitat de mantenir fets consumats. A Sánchez ningú no el podrà aturar perquè tothom que voldria aturar-lo juga de farol. Difícilment cap candidat guanyarà la secretaria general del PSOE defensant ajudar Rajoy a continuar, i si passa, pitjor per a Espanya. 

Així mateix, si exercim el Dret a l'Autodeterminació, cap govern espanyol no es podrà mantenir a partir de la repressió de Catalunya. Si la reivindicació del Referèndum ja ha impedit que es constitueixi un govern i anem a terceres eleccions, no costa gaire imaginar-se el futur d'Espanya si l'Estat intentés impedir de debò que Catalunya celebrés un referèndum i n'apliqués el resultat. 

Quan la gent que mana sembla haver enfollit i veus venir l'ensulsiada és important tenir l'estómac d'apostar per una alternativa que trobis raonable i defensar-la amb dents i ungles. Altrament, quan baixa la riuada l'aigua se t'emporta amb la resta de barruts i d'innocents, encara que portis corbata.

Això és el que t'ensenya The big short.