Qualsevol que hagi vist la sèrie Borgen, creada per Adam Price, segur que s’ha sorprès d’un detall del guió que no és pas de ficció, encara que podria semblar-ho vist des d’aquest petit racó de món, sinó característic i propi de les democràcies nòrdiques. Hauríem de dir: de les democràcies madures, dins del club de les quals, malauradament, no s’hi compta la nostra, tan recent, precària, temptativa i entrebancada. Quan, després de les eleccions, Birgitte Nyborg, la dirigent del partit Moderat, substitueix com a primera ministra el conservador Lars Hesselboe, descobrim, una mica estupefactes pels hàbits als quals se’ns ha acostumat aquí, que el secretari permanent de l’oficina del primer ministre, Niels Erik Lund, continua, amb tota tranquil·litat, ocupant el seu càrrec, sense que, ni per un sol moment, ningú no plantegi i ni tan sols insinuï la necessitat de rellevar-lo, tot i que es tracta d’un altíssim lloc de responsabilitat en el funcionament del govern.

Aquí, més aviat, el que passa és exactament el contrari. A cada canvi de govern, legítimament avalat pels resultats de les urnes, el segueixen modificacions de dalt a baix i de baix a dalt en totes les instàncies de govern de totes les administracions estatals, nacionals i locals, per no parlar de les espectrals diputacions. A cada canvi de ministre, conseller o regidor, el segueix una desfilada de la cort de confiança, sovint d’unes dimensions que fan por, fent mutis, i l’aterratge d’un estol i una processó de confrares equivalents. Els nostres hàbits democràtics, encara sota la síndrome juvenil i primaveral d’acne, no han après encara a delimitar, amb una certa eficàcia operativa, la distància que separa els càrrecs polítics dels càrrecs tècnics. O, si hem de ser encara més precisos, han consolidat una relació entre ambdues modalitats de l’administració en relació inversament proporcional a la que seria, ni que només fos en termes d’eficàcia, recomanable.

A cada canvi de ministre, conseller o regidor, el segueix una desfilada de la cort de confiança, sovint d’unes dimensions que fan por, fent mutis, i l’aterratge d’un estol i una processó de confrares equivalents

Ara que, pel que sembla, haurem d’acostumar-nos, en totes les instàncies de l’administració, a equips de govern transitoris, a causa de les combinacions variables en funció de les cada cop més provisionals aliances de govern, aquesta distorsió de l’estabilitat en els equips responsables de les polítiques públiques corre el perill de provocar no només un canvi continu dels criteris que orienten les esmentades polítiques, sinó també un ball continu dels interlocutors institucionals. Seria desitjable, per això, si aquest ha de ser el panorama a què hem d’acostumar-nos, que, com a mínim, es redueixi l’efecte del ball de cadires a què sembla que, en les actuals circumstàncies, es condemna tota acció pública a una provisionalitat perpètua.

El sainet que s’ha produït, en els darrers dies, a propòsit de l’anunci de nomenament de Xavier Marcé com a comissionat de Cultura, arran dels pactes de Barcelona en Comú amb el PSC, pot ser il·lustratiu del que estem suggerint. L’anunci va causar, immediatament que es va fer públic, una onada d’estupefacció, no només entre persones ideològicament afins a l’equip que governa l’Ajuntament de Barcelona, sinó entre gent, podríem dir, sensible al futur de les polítiques culturals del consistori. En primer lloc, pel que més podia semblar una decisió incomprensible i injustificable, donada la responsabilitat de Marcé com a vicepresident de la productora teatral Focus i com a president d’Adetca, la patronal del sector, amb interessos evidents en la determinació de les polítiques culturals públiques que fàcilment podien ser conceptualitzats com als antípodes del que, culturalment, representa Barcelona en Comú. I en segon lloc, sobretot, perquè el seu nomenament representaria el relleu de Berta Sureda, que encara no ha complert un any al capdavant de la seva responsabilitat.

Per sort, la notícia només ha tingut tres dies de vigència, perquè el dilluns de Pentecosta s’anunciava que Jaume Collboni, regidor de Cultura com a contrapartida del pacte del PSC amb els comuns, renunciava a aquest nomenament, segurament veient la tempesta que havia desfermat, i no només a les xarxes. És comprensible que el repartiment de càrrecs polítics, com la regidoria de Cultura, es vegi afectat pel pacte de govern. Però això ha d’afectar, quan només fa un any que ha estat nomenada, la comissionada de Cultura?

És cert que el nomenament de Berta Sureda va ser, parlant estrictament, un nomenament de govern, però, ja que ella no és regidora, l’àmbit de la seva responsabilitat no pot considerar-se pròpiament polític, ja que depenia, orgànicament, del regidor de Barcelona en Comú que tenia Cultura al seu càrrec, Jaume Asens. D’altra banda, el seu nomenament, i és just recordar-ho, va ser rebut amb un consens molt estès, entre el sector cultural, per ser una professional de trajectòria impecable, en l’àmbit de les polítiques públiques, per la seva equanimitat com a directora de l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural de la Generalitat, i per la seva experiència provada al capdavant dels programes públics del Museu Reina Sofia de Madrid.

Cessar Berta Sureda de la seva responsabilitat com a comissionada de Cultura és una frivolitat que la ciutat no s’hauria de permetre

Durant els deu mesos que Sureda ha estat al capdavant de les polítiques culturals de l’Ajuntament de Barcelona, ha iniciat un canvi de model en les institucions culturals, treballant per una nova institucionalitat a l'altura de les noves demandes i dels nous models que s’estan imposant en ciutats d’escala semblant a Barcelona que estan dibuixant el futur cap al qual avancem; ha obert processos participatius en bona part dels fronts oberts, i encara no resolts, de la cultura barcelonina; ha implicat sectors que feia anys que ningú no escoltava; ha forçat a redefinir el paper de La Virreina Centre de la Imatge, amb una convocatòria impecable per a la direcció que es va resoldre amb el nomenament d’una de les persones de més talent del país, entre els professionals de l’art contemporani i la cultura visual, com Valentín Roma, esmenant de pas la injustícia gegantina que va suposar la seva sortida per la porta del darrere del MACBA; ha escoltat, assistit i ajudat a persones, col·lectius i institucions que no acabaven de trobar interlocutors; ha començat processos per repensar el paper del Grec en la ciutat, per desfer el nyap de la separació arbitrària entre el Museu de les Cultures del Món i el Museu Etnològic, o per avaluar l’exigència, avui indefugible, del retorn social de la cultura. En només deu mesos!

El nou govern de la ciutat de Barcelona està encara a temps d’esmenar una decisió sens dubte apressada i poc reflexionada. Cessar Berta Sureda de la seva responsabilitat com a comissionada de Cultura és una frivolitat que la ciutat no s’hauria de permetre: no trobo una sola raó de pes que justifiqui llençar per la finestra un any de feina, el 25% de la legislatura. Dol constatar que, a la cultura, sempre li toca de rebre, com l’ase dels cops!