Ahir vàrem saber l’estat de l’opinió pública espanyola gràcies al Baròmetre del CIS del 2016. Les respostes múltiples a la pregunta 7 (“Quin és, a parer seu, el principal problema que existeix actualment a Espanya? I el segon? I el tercer?”) donen com a guanyador, lògicament, l’atur (78,0%), el que, sumat als problemes d’índole econòmica (25,1%) i social (11,45), forneix un panorama desolador en matèria de benestar personal i familiar.

En segon terme es presenta la corrupció i el frau (47,7%), als quals, si afegim els/les polítics/ques en general, els partits i la política (22,2%), dóna una segona posició en el rànking de les cabòries ciutadanes extremadament notable, de la qual la resta de preocupacions romanen molt llunyanes (només amb un dígit o amb purs decimals).

Traduït al terreny polític, estem en una situació que s’ha cronificat si analitzem les sèries estadístiques, en les quals la situació general que afecta els ciutadans és percebuda com a molt dolenta (empobriment, pèrdua de drets, inseguretat laboral...). La crisi, podríem dir. Cert, però hi ha quelcom més notable que la crisi, que no és només un patiment domèstic. La preocupació per la crisi s’aprofundeix, no només per la seva durada, ja fa nou anys, sinó per la incapacitat del sistema polític de fer-nos-en sortir.

La desconfiança vers el sistema institucional, els polítics i la política, és un agreujant decisiu de l’estat depressiu de l’opinió pública. Aquesta malfiança envers el sistema públic no apunta solament a la incapacitat dels servidors públics de tenir les eines que ens permetin sortir d’aquest profund i llarg sot que representa la situació actual, sinó que veiem que estan més preocupats per enriquir-se que per dur-nos a bon port.

El que afavoreix la corrupció és la sensació d'impunitat

Quan un polític està més preocupat pel seu enriquiment personal i/o dels seus cercles privats i partidaris, això té un nom: corrupció. I aquesta xacra, que a Espanya i Catalunya ve de lluny, atia la postració actual.

Semblava en determinats moments que, posada sobre el tapet determinada corrupció, ens centràvem en la “vella” corrupció: afers dels anys noranta i 2000. Perquè sabem que el que afavoreix la corrupció és la sensació d’impunitat. Poden haver-hi moltes lleis i no especialment dolentes –com succeeix ací–, però si els mecanismes de resposta són o inexistents o ineficaços, la sensació d’impunitat regna.

Doncs bé: semblaria que, posat en marxa el mecanisme legal de resposta, essencialment penal (atès que tots els mecanismes previs estaven desconnectats i no per casualitat), la corrupció pararia, si més no, en les magnituds en què havia operat fins ara. Doncs no. Malgrat la multitud de processos, ben ventilats pels mèdia, el ja significatiu nombre de condemnes i l’enorme pressió pública sobre corruptes i corruptors (encara fluixa sobre aquests), tenim corrupció “nova”, és a dir, fets comesos quan alguns dels processos més rellevants ja estaven en marxa, processos que afecten a individus, partits, entitats i corporacions ja implicats, quan no subjectes a responsabilitat en processos en marxa.

 Avui tenim menys jutges, fiscals, policies i inspectors fiscals que el desembre del 2011

A banda d’una dosi massiva de barra en alguns subjectes, públics o privats, la nova corrupció s’explica, a parer meu, per dues raons. D’una banda, els mètodes corruptius s’han sofisticat i han evolucionat, si més no, en l’aparença i en alguns modus operandi. De l'altra, pel fet que els aparells de resposta, que continuen sent únicament penals i gens preventius, llevat poques excepcions, lluny d'enfortir-se han estan minvats per l’Estat, tant en mitjans personals, com materials i funcionals. Avui tenim menys jutges, fiscals, policies i inspectors fiscals que el desembre del 2011. Això, òbviament, no és casual. És més: des de cap administració ni partit polític ha estat denunciat directament i constantment com a radical element fomentador de la corrupció.

Els titulars del nostre sistema continuen impassibles davant la desvaloració i malfiança dels ciutadans, d’aquells a qui diuen servir. Mentre duri, deuen pensar, s’imposa tirar de la rifeta, tirar, i tirar...