No és només que la socialdemocràcia s'hagi quedat sense idees i sense respostes pròpies per als problemes del nostre temps. És que s'ha quedat també sense líders de referència al món. Amb Obama surt de l'escena l'últim líder global del progressisme, i amb la derrota de la que estava cridada a prolongar el seu llegat s'apaga l'últim far que els últims anys, entre les boires de la crisi, va assenyalar un camí raonablement transitable.

Quan a Europa et queia l'ànima als peus davant del domini aclaparador de la dreta austericida, l'apocada mediocritat dels dirigents socialistes i l'enfonsament de la Unió Europea (en la qual tant somiem); quan miraves a Llatinoamèrica i només veies kirchnerismes, chavismes i altres espècies apoderant-se del continent i exportant la seva mercaderia populista; quan miraves cap a orient i hi veies el sàtrapa rus, excap del KGB, entossudit a reconstruir l'imperi dels tsars, o els impàvids mandarins de la dictadura xinesa, ultracapitalistes en l'àmbit econòmic i comunistes en el polític; en aquells moments d'angoixa, anaves a YouTube, escoltaves l'últim discurs de Barack Obama i te n'anaves al llit amb l'ànima reparada, pensant que no tot estava perdut per a la causa. Bé, ja que el 8 de novembre els bàrbars van prendre la Casa Blanca i ja no queda ni això.

Els que creiem en la democràcia representativa com a sistema polític, en una economia de mercat regulada com a mètode de creació i distribució de la riquesa i en l'acció dels poders públics per corregir les desigualtats, tot això en el marc de la globalització que exclou les solucions en un sol país, estem, per primera vegada, orfes d'un lideratge polític que mereixi aquest nom.

Els que creiem en la democràcia representativa com a sistema polític estem, per primera vegada, orfes d'un lideratge polític que mereixi aquest nom

Willy Brandt i Olof Palme van ser les icones de la socialdemocràcia contemporània encara en plena guerra freda. Més tard, als Mitterrand, Felipe González i Helmut Schmidt els va tocar marcar el contrapunt progressista contra l'ofensiva neoconservadora de Reagan i Thatcher. Tony Blair amb el seu New Labour va protagonitzar el primer intent d'adaptació del moviment progressista a la nova economia global: es va difuminar la vinculació al conflicte de classes i al sindicalisme, però, a canvi, es va començar a incorporar causes transversals com l'ecologisme, el feminisme, la integració de les minories, la resposta al problema de la immigració... Va ser l'època del que podríem anomenar "progressisme líquid", l'exponent del qual a Espanya va ser la primera època de Zapatero. La presència de Bill Clinton a la Casa Blanca va ser un bon pont per a aquesta transició.

Des del 2008, Obama ha representat l'única resposta alhora progressista i eficient al desafiament de la gran recessió, en contrast amb una esquerra europea atemorida, perduda i impotent per defensar eficaçment els seus valors enmig de la tempesta.

Un cop passats podem analitzar críticament cada un d'aquells períodes i tots aquests dirigents, però no es pot dubtar del lideratge que van exercir en el seu moment. Amb tots els seus defectes, fins i tot amb les seves equivocacions, com ens agradaria tenir avui un Brandt, un Mitterrand, un González, un Blair o un Obama! Observem el panorama:

Amb tots els seus defectes, fins i tot amb les seves equivocacions, com ens agradaria tenir avui un Brandt, un Mitterrand, un González, un Blair o un Obama!

A Espanya, l'abans poderós PSOE avança completament grogui, flotant pel ring, sense cap lideratge reconegut –ni esperances fundades que aparegui– i espantat de si mateix després d'haver-se atacat sense pietat.

A França, l'esquerra en el poder ja sap que en les pròximes eleccions presidencials es quedarà fora de la segona volta i només li queda saber a quin candidat de la dreta haurà de donar suport per frenar Le Pen.

A Alemanya, l'SPD és el malenconiós soci subaltern d'un Govern de gran coalició liderat per Angela Merkel, que apareix avui com l'última reserva espiritual d'Occident i líder del món lliure contra l'eclosió dels populismes reaccionaris.

A la Gran Bretanya, el laborisme ha tornat amb Corbyn a les cavernes ideològiques i tardarà molt de temps a purgar la responsabilitat que li toca per la seva irresponsable inacció en la catàstrofe del Brexit.

A Itàlia, Matteo Renzi –que no és precisament un esquerrà, de fet prové de la democràcia cristiana– s'està jugant el Govern amb un altre referèndum temerari que té moltes probabilitats de perdre (està comprovat que ningú no escarmenta si li passa a algú altre).

I tots pateixen un problema generacional esfereïdor: malviuen amb el vot nostàlgic dels més grans de 45 anys i han deixat d'interessar els joves, que quan sonen les seves veus, simplement canvien d'emissora.

Malviuen amb el vot nostàlgic dels més grans de 45 anys i han deixat d'interessar els joves

El que faltava per completar el desastre era l'assalt del Ku Klux Klan a la Casa Blanca, i ja està consumat.

Es podria pensar que hi ha vida progressista fora de la socialdemocràcia, i buscar els líders d'una presumpta nova esquerra, capaços de retornar la il·lusió.

On són? No serà Alexis Tsipras, humiliat i domat després d'haver enganyat el seu poble amb aquell estúpid referèndum insurreccional que una setmana després es va haver de menjar amb patates. Ni Pablo Iglesias, que després del frustrat sorpasso ja només pensa en aquesta baralla fratricida amb Errejón que l'està conduint a convertir Podemos en una versió postmoderna de la mateixa Izquierda Unida que primer va menysprear i després va empassar-se. Ni de bon tros el pallasso Beppe Grillo, l'aportació del qual al pensament progressista i al benestar del seu poble és un acudit patètic.

I no cal ni parlar dels líders de l'esquerra populista llatinoamericana: Cristina Fernández de Kirchner, Chaves i el seu successor Maduro, Lula da Silva i Dilma Rousseff, Evo Morales... Uns ja són en mans de la justícia –no per revolucionaris, sinó per corruptes– i als altres els queda res per sortir del poder.

Si vostè pertany a la dreta conservadora clàssica, té una campiona indiscutible, Angela Merkel. Si simpatitza amb l'extrema dreta nacionalista i xenòfoba, disposa a Europa d'un bon assortiment de líders locals emergents, però el seu ídol és ni més ni menys que el nou president dels Estats Units. Si senzillament odia Occident i la Unió Europea, confiï en Putin. Si la seva aposta vital és ser del seu poble per sobre de tot, sempre trobarà un Junqueras que li vengui un paradís independentista. I si ja es resigna a tot i només vol deixar-se dur pel corrent, esperi els xinesos.

Però, si és dels que se segueixen anomenant a si mateixos progressistes i demòcrates, admeti que s'ha quedat orfe de pare i mare, que ja no té ningú a qui considerar un líder en qui pugui confiare i que li toca buscar-se la vida en aquest gran club de cors solitaris que ha esdevingut l'esquerra del segle XXI.