Deia Michel Foucault en una entrevista poc temps abans de morir que “a la vida i la feina el més interessant és convertir-se en alguna cosa que no s’era al començament”. Aquests dies, rellegint materials del filòsof francès, mestre del pensar el present, m’ha vingut al cap la figura del president que, al començament, no ho havia de ser: Carles Puigdemont. L'enigma Carles Puigdemont.

Foucault, de professió psicòleg-psiquiatre-filòsof va esdevenir un dels pares de l’antipsiquiatria, es va convertir en historiador dels sistemes de pensament, bàsicament per derruir-los a martellades, i en pensador de referència d'una certa esquerra nietzschiana després del naufragi del Maig del 68. Com era d’esperar, es va guanyar l’odi dels psiquiatres, la majoria dels historiadors mai el va acceptar al seu club i bona part dels filòsofs i els humanistes tampoc. El 1975 el van expulsar d’Espanya, on va venir a protestar per la condemna a mort de cinc militants d’ETA i del FRAP que serien els darrers ajusticiats del franquisme. Foucault era gai i la sida li va llevar a ell la vida el 1984. Tenia 58 anys i el discurs mèdic i la creació dels objectes-subjectes de la medecina (entre d’altres disciplines científiques disciplinadores) va ser sempre una de les seves obsessions.

Però tornem al present. La (doble) pregunta és: quin paper tindrà l’actual president de la Generalitat un cop passin els –teòrics– 16 mesos que falten de legislatura ‘constituent’ cap a l’Estat català? Té lloc el successor forçat d’Artur Mas en la photo finish del procés de refundació/naixement de la força política que ha de substituir l’actual CDC i aspirar a conservar/eixamplar l’espai polític i sociològic que ha estat representant? En què s’acabarà convertint, políticament (o no) l’exalcalde de Girona?

El plantejament inicial del president és que el seu horitzó polític el marquen els 16 mesos de legislatura. Però aquest calendari, si no és a hores d’ara paper mullat, poc li falta.

El plantejament inicial del president de la Generalitat és que el seu horitzó polític el marca el calendari pactat per CDC i ERC, i, se suposa la CUP, la legislatura a la qual tot just li queden, en teoria, 16 mesos. Però succeeix, ras i curt, que aquest calendari, si no és a hores d’ara paper mullat, poc li falta. Vet aquí, doncs, la primera modificació de fet del full de ruta sobiranista.

Puigdemont podria ser president més temps del previst. O, dit d’una altra manera, se’n podria anar a casa, si és que aquest és el seu pròxim destí, més tard del que inicialment es preveia. La qual cosa depèn de moltes coses més, però, fonamentalment, que el soci republicà de CDC a JxSí, és a dir, Oriol Junqueras, estigui d’acord a allargar una legislatura que, no ho oblidem, ha de desembocar en un referèndum per constituir la República catalana.

El segon factor que pot ajudar a desentranyar l’enigma sobre el futur polític del president es diu CDC. O bé, Artur Mas. Puigdemont manté una exquisida prudència i una distància notòria respecte del debat ja no tan intern atiat per diversos aspirants in pectore a la secretaria general de la nova CDC. Una de les moltes reformes que, en diferent grau i intensitat, té Mas en el seu full de ruta sobre la reconfiguració del partit és la separació de càrrecs, a l’estil PNB. És a dir: el líder orgànic dels postconvergents no seria el candidat a la Generalitat. De prosperar aquesta idea, i en el cas que Mas decidís no presentar-se de nou, cap dels aspirants a la secretaria general sabuts o per saber seria, doncs, almenys en principi, candidat a la Generalitat.

La separació de càrrecs a CDC, ni que sigui per passiva, deixa a Puigdemont en una posició immillorable per arribar d’una altra manera allà on és: a la presidència de la Generalitat però passant per les urnes

La separació de càrrecs a CDC, ni que sigui per passiva, deixa a Puigdemont en una posició immillorable per arribar d’una altra manera (parafrasejo el “penser autrement” foucaltià) allà on és: a la presidència de la Generalitat però com a candidat amb tots els ets i uts passant per les urnes. En unes eleccions en les quals, i si més no, Junqueras, com és ben legítim i normal, provarà de convertir-se en el primer president de la Generalitat d’ERC des dels anys trenta.

Esclar que l’ombra de Mas és allargada. I consta que Puigdemont no farà cap pas més enllà d’on és sense l’acord del seu antecessor a la presidència. Però també consta que, dia que passa, reunió rere reunió amb entitats com l'Institut de l'Empresa Familiar al Círculo Ecuestre, als membres del qual, com va revelar El Nacional, va renyar i va sorprendre pel seu estil proper; rebuda rere rebuda a dignataris estrangers com Matteo Renzi, que la Moncloa, com també va revelar aquest diari, va intentar torpedinar ara farà vuit dies en plena tragèdia de Freginals; entrevista rere entrevista a la premsa internacional explicant les raons del procés per a més desesperació de la diplomàcia espanyola en ple... Puigdemont empeny, o potser cal dir difereix, una mica més endavant el calendari.

Un calendari sobre el qual –no s’oblidi– només ell, en tant que president de la Generalitat, i com li va succeir a Mas arran del vet de la CUP, podrà prendre l’última decisió.