Hi ha dos moments a la història recent de Catalunya i Espanya que, gairebé tres anys després, assenyalen perfectament el principi del final del que s'ha anomenat el règim del 78, procés iniciat, però no acabat, i susceptible, per això, de tenir diversos finals. Ambdós es van desencadenar, a més, en un lapse de temps molt curt. Un és l'abdicació del rei Joan Carles I, el 2 de juny del 2014, i l'altre és l'(auto)immolació de l'expresident Jordi Pujol amb la confessió dels pecats fiscals de la seva família, el 25 de juliol següent.

En una decisió llargament ajornada, l'ara rei emèrit va cedir la corona al seu fill Felip i a la seva nora Letícia en veure's atrapat en un curtcircuit entre l'enèsim escàndol matrimonial -la seva "amistat" amb la princesa Corinna Sayn-Wittgenstein, caceres postcolonials a l'Àfrica incloses- i el judici del cas Nóos, l'afer dels manejos corruptes del seu gendre, Iñaki Urdangarin, i de la seva filla, la infanta Cristina, a l'empara del reial prestigi. En algun moment, l'escàndol va amenaçar de carregar-s'ho tot, inclosa la figura de l'anterior cap de l'Estat, cosa que hauria comportat una crisi de conseqüències imprevisibles.

No hi va haver cap indici de generositat en el reial gest: en algun moment va semblar que la institució de la Monarquia, és a dir, el nexe més directe de l'actual sistema polític espanyol amb el passat franquista, podia saltar pels aires víctima de la seva pròpia mentida. El règim del 78 va revelar en aquell moment de l'abdicació de l'anterior Rei d'Espanya la seva naturalesa profunda com a règim, com a martingala. Si en la vella Europa, com va escriure l'historiador Arno Mayer, l'ancien régime no va morir amb la Revolució de 1789 sinó amb la Gran Guerra (1914-18), a l'Espanya actual, l'abdicació del que va ser "un rei per a la democràcia", com defineix Joan Carles I un dels seus biògrafs de referència, Charles T. Powell, va ser el factor necessari perquè la monarquia postfranquista se salvés de la presó pel cas Nóos. Lligat i ben lligat. O sigui, l'única possibilitat per transitar amb certes garanties des del règim (existent) al règim (en construcció).

L'abdicació de Joan Carles I va ser el factor necessari perquè la monarquia postfranquista se salvés de la presó

A l'Espanya dels 4 milions d'aturats i el procés independentista català en ple desplegament (malgrat el cor del presumpte suflé minvant), i davant d'un statu quo que s'havia convertit en una amenaça per a si mateix, aquest era un dels finals possibles: que tot continués (gairebé) igual. El llançament de Ciutadans com a "Podemos de dretes" i crossa estabilitzadora del sistema a Madrid o a Sevilla, ara amb Mariano, ara amb Susana, com a puntal de l'edifici corcat del bipartidisme dinàstic PP-PSOE; o el cop polític-mediàtic-financer contra el coriaci Pedro Sánchez (facilitat per la pinça Rajoy-Iglesias) encaixen en aquest final de règim lampedusià.

També va ser una decisió llargament ajornada el segon moment, la confessió de Jordi Pujol sobre la "deixa" de l'avi Florenci, el presumpte origen del patrimoni familiar ocult al Fisc durant tres dècades a l'estranger, la punta de l'iceberg de l'escàndol de corrupció que ha convertit en un empestat el polític català més decisiu del segle XX. A la senyora Marta Ferrusola, que s'identificava a efectes de moviments financers com la "mare superiora" -segons hem sabut aquesta setmana-, no li va donar la gana de regularitzar els comptes andorrans fins pocs dies abans que una xivatada els col·loqués a la portada del diari El Mundo. Pujol pare va carregar públicament amb la creu, com Joan Carles amb el seu elefant i les seves amigues, però aviat es va saber que amb l'expiació no n'hi havia prou. La pregunta és si Pujol i Soley era Papa o escolà al convent de la Ferrusola.

Tots els aparells del règim rediviu es van activar a l'una per estirar del fil de la "deixa" dels Pujol

Mentre una Catalunya atònita i una Convergència que potser ja mai més no se'n sortirà es preguntaven -i es pregunten- com havia estat possible que Jordi Pujol i Soley hagués traït tanta gent que va creure en ell (tot seria més fàcil si Jordi Pujol i Soley fos Luis Bárcenas), tots els aparells del règim rediviu -el polític, el judicial, el policial, el mediàtic, el dels que ja no volen recordar res dels vells temps- es van activar a l'una per estirar del fil de la "deixa".

Tot indica que hi havia matèria més que suficient per acusar els Pujol-Ferrusola d'"organització criminal". Però també va començar a quedar clar, molt clar, que l'Estat del règim del 78 ja no devia res a l'ex Molt Honorable. I, sens dubte que Júnior, el primogènit dels Pujol-Ferrusola, l'autoqualificat d'hereu de Saza de la nova "escopeta nacional", aquell nen que el va visitar amb la seva mare a la presó de Saragossa quan Jordi Pujol i Soley va ser detingut, torturat i condemnat per la policia i els jutges franquistes, el "dinamitzador econòmic" empresonat a Madrid per evasió fiscal i blanqueig, no és la infanta Cristina. Ni tan sols Iñaki Urdangarin.

I què hi ha dels altres finals possibles? Malgrat que el nivell de les aigües putrefactes del Canal d'Isabel II puja cada dia més a la sala de màquines del PP, la reconfiguració d'una alternativa d'esquerres articulada per Sánchez (guanyi o no les primàries a Susana Díaz) i Iglesias, sembla bastant improbable, si bé poques coses són descartables en política. L'altre final possible per a la història del règim del 78 (part II) depèn d'alguns polítics catalans, singularment de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, als quals l'Estat i el règim en què se sustenta, no cal dir-ho, tampoc no els deu res. Però sobretot depèn de la gent. De molta gent. Atents a la pantalla.