Parlo des de la metròpoli, i qualsevol que habiti en una d'elles sap que al juliol sembla que el món s'acabi. Aquest juliol està sent, i no ha fet més que començar, especialment tens. Ho dic, sóc conscient, amb la sort de tornar, en finalitzar la jornada laboral, a un entorn verd i tranquil, i amb la mirada posada en les coses des de la feina en una universitat que s'asseu a la falda de la muntanya, mirant cap a l'urbs amb distància física i amb anímica compassió. Potser per això la sensibilitat s'aguditza en qualsevol intent d'endinsar-se a la gola de la ciutat en hora punta (ja, quina hora del dia no ho és?) i creix la capacitat de percebre com n'és de molt absurd el nostre món quotidià.

Al juliol les escoles ja no són operatives i els progenitors s'afanyen a col·locar els seus fills en "aparcaments" més o menys capaços de deslliurar-los del sentiment de culpa: tampoc ara, quan ja no hi ha classe, podem (o volem?) estar amb ells, un tema que la historieta de la reforma horària no arreglarà encara que s'arregli ella, i que ocupa diversos mesos abans (on?, què?, de quan a quan?, i alerta!, quant?) o preocupa i desespera durant el mes en curs tota persona amb descendència. Els més acabalats poden fins i tot enviar-los a fora, on "s'aprofita per aprendre un idioma i espavilar-se, la qual cosa no deixa de ser la conquesta, previ pagament" del descans en la part del dia que hauria de ser-ho.

La reina del top manta ha prohibit al front marítim aquests bicicles veloços que pul·lulen pel centre de Barcelona

Aquesta circumstància, les escoles en mode repòs, repercuteix sobre altres, ja que una alternativa al viatge o curset, en cas d'absència de recursos, voluntat o edat màxima, és anar a veure la metròpoli que també atreu milions de turistes de tot el món. És tan enorme el problema quantitatiu que això suposa, que dues alcaldesses han pres mesures: la reina del top manta ha prohibit al front marítim aquests bicicles veloços que pul·lulen pel centre de Barcelona; la jutgessa podemista ha ideat el "dia sense banyador" a les piscines públiques de Madrid. Sense comentaris. A més, entre aquests turistes i perifèrics pròxims a l'urbs immisericordiosa molts s'aventuren a agafar un automòbil sense tenir idea certa dels itineraris, cosa que sumada a les obres obertes a tot arreu amb absència reiterada d'operaris en qualsevol moment de l'horari laboral (això és, obres eternes) sotmet el traçat urbà a una saturació i caos en el qual aventurar-se amb bicicleta és sens dubte el passaport a un càncer de pulmó (a més de risc per al sofert vianant i per al mateix ciclista).

I per si el paisatge de juliol que descric no fos ja per si mateix dantesc, afegim aquest any la ressaca d'eleccions, amb rigodón bailongo en els perdedors (un Sánchez fugit, un Iglesias dolgut, un Rivera perdut...) i el victoriós impassible candidat popular degustant cadàvers sense tenir la majoria absoluta amb què preparar-los, mentre li creix a la barba un ministre de l'Interior que s'ha deixat gravar al seu propi despatx i aletegen en el seu entorn una mica més que les corrupcions típiques de tot partit que ha tocat poder.  

Hi ha guerra, sí; qui tempti la integritat de l'Estat se les haurà amb ell, perquè mantenir-la és una finalitat que justifica els mitjans

Potser per això és també ingredient de l'amanida de despropòsits d'aquest exasperant juliol el que denota el recent estirabot de la portaveu Munté, parlant com a Govern de la Generalitat, però per defensar el seu partit en el context de les intervencions produïdes en alguns ajuntaments, entre els quals n'hi ha de CDC; i dient una cosa que potser és veritat, però molt menys en l'actuació judicial i policial, que en l'aprofitament mediàtic que pretengui fer-se del nou escàndol d'investigada corrupció municipal: hi ha guerra, sí; qui tempti la integritat de l'Estat se les haurà amb ell, perquè mantenir-la és una finalitat que justifica els mitjans; la independència no serà peça fàcil a cobrar de l'Estat, perquè l'espanyol, i qualsevol altre que existeixi, inclòs un d'eventual que Catalunya gestés, tenen per comprensible vocació sobreviure. Si bé és veritat que com més gran sigui la bel·ligerància de l'Estat més versemblant s'adverteix l'objectiu a abatre; però és en aquell moment de perill quan les armes seran més veloces, menys previsibles, més diverses. Serà mancat d'ètica, o no, segons s'atenguin els instruments o les finalitats, segons sigui l'observador o el seu nivell de consistència argumental. Però és més que esperable una guerra en molt diversos fronts, obviant el de les armes, que com a mínim s'estén des de juliol del 2014, aquell dels enregistraments i les confessions, fins aquest d'ara. Tot amainarà a l'agost. I del setembre, ja en parlarem.