No, Anna Gabriel no és Messi. Però, com passa amb el jugador blaugrana quan és al camp, si ella apareix en una entrevista, és molt possible que hi passi alguna cosa.

Aquest era el gran al·licient del Fora de Sèrie d'aquest dijous a TV3, però no era menor la presència de Júlia Otero fent el paper d'entrevistadora. Una Otero que al minut 4 de programa ha aprofitat per reivindicar Pasqual Maragall de qui ha dit: “és el meu alcalde”.

I han començat passejant per can Batlló, prop de la plaça Cerdà de BCN. Per què? Perquè és una antiga zona obrera i és prop d'on la portaveu parlamentària de la CUP comparteix un pis amb altres tres persones i pel qual ha dit que paguen 850€ mensuals. Gabriel ha explicat que, com a diputada, cobra uns 5.800€ al mes, però que ella només se'n queda 1.400. Coses del codi intern de la seva formació.

En un moment donat, Otero ha aprofitat per deixar-li caure: “Les tietes diuen: però si aquesta noia és maca, per què es castiga? –referint-se al seu look– El mateix serrell dos centímetres més avall...”. Llavors se l'ha mirat de dalt a baix i li ha deixat caure que la seva imatge és “posturisme” a la recerca d'una marca, una estètica: “aquest pentinat no està col·locat de qualsevol manera”, li ha dit per rematar-ho.

I han continuat passejant sota la pluja. I Otero és qui aguantava el paraigua. I ha tret el famós tema de l'educació dels nens dins de la tribu que Gabriel va exposar en una entrevista que li va fer en Ricard Ustrell a Catalunya Ràdio. La cupaire li ha dit que la polèmica generada “va ser una excusa més intentant a veure si insultem molt aquesta dona –o sigui, a ella mateixa– a veure si la disciplinem d'una vegada i torna cap a casa, que és d'on no hauria d'haver sortit”. “Però amb 40 anys ja no queda massa temps...”, ha apuntat Otero i referint-se a tenir fills. I Gabriel ho ha despatxat amb un “no m'ha vingut de gust tenir fills” i “la nostra funció a la vida no és només reproductiva”.

Llavors passem a allò de l'ou o la gallina: què és primer, l'independentisme o l'obrerisme? Per Gabriel, ha estat un “a noces em convides” perquè precisament la CUP és això, ha dit, la unió de les dues coses. Però com que anem per feina, de seguida hem passat al tema de la feminització lingüística. O sigui, la utilització del gènere femení al llenguatge habitual de la CUP. I hem descobert que, simplement, ho fan perquè la gent obri les orelles i es pregunti "per què parlen així?". I ja està.   

Després d'una estona en què Gabriel ha fet una mica de teòrica del moment polític d'on venim que ens ha dut on som, han arribat les possibles contradiccions. Otero li ha plantejat si tenir la clau de la governabilitat els emprenya perquè això els posa el focus a sobre. "Tinc la sensació que esteu més còmodes sent oposició, fent de de mosca collonera que no pas com esteu ara”. Paaam! Gabriel li ha dit que si es posa el focus al Parlament, potser sí que es pot fer aquesta lectura, però que la CUP continua fent nosa.

I, en aquell moment, Otero ha provocat un dels moments de la nit en forma de pregunta: “No us ve urticària donar suport a un govern que, en una part, està format per persones que provenen de la dreta social i econòmica?”. Patapam!!! Gabriel ho ha resolt dient que aquest “pacte antinatura” és fruit de la conjuntura.

A continuació tema pressupostos, amb dos moments d’impacte. El primer és que han inserit allà al mig un gag del Polònia amb el seu personatge de ficció, però sense comentar-lo. I el segon és que el que ens ha dit l'Anna Gabriel sobre la qüestió ja ho havíem escoltat al TN dues hores abans i amb resposta de la conseller Munté inclosa. O sigui, que no només ja sabíem el que pensava la Gabriel sinó que també sabíem el que pensa el Govern del que pensa ella, però que encara no sabíem que pensa. Miraculós!

Gabriel ha defensat que qui cobra més de 60 mil euros és ric i l'Otero li ha dit que els rics de veritat no paguen impostos perquè poden establir-se fiscalment on vulguin. Gabriel ha contraatacat dient que per això volen marxar de la UE. I Otero, paaaam!, amb una gran dolçor li ha deixat anar: “ah, com Marine le Pen”. I, esperi, que quan Gabriel ha parlat del paper de les esquerres per frenar l’ultradreta, l’Otero li ha dit: “Però si les esquerres us esteu fotent hòsties tot el dia. No doneu suport a l’Ada Colau a BCN... La dreta és homogènia i l'esquerra esteu completament dividits”. Gabriel se n'ha sortit agafant-se que la seva esquerra no és com altres que han decebut a la “gent senzilla” i que usen les portes giratòries.

¿I les portes giratòries d’Ana Gabriel quan a la pròxima legislatura deixi de ser diputada, per allò del codi intern? Ella ha dit que segurament a l'atur, perquè el personatge monstruós que han creat l’hi empeny.

Surten de l'edifici i es troben amb una furgoneta clavada a la del famós anunci electoral on les candidates cupaires acabaven empenyent-la. I, qui baixa de la furgoneta? Qui fa exclamar a l’Otero: “mira, el bo”? En David Fernández. I hi pugen i se'n van al lloc d'on ens diuen que surten les famoses samarretes que duen els cupaires, però després descobrim que, simplement és un local social que serveix de decorat. Condueix l’Otero. I pel camí descobrim que el David té una camisa (una), però que no és seva. I que la Gabriel va treballar en una botiga de roba i que sap dur talons. I pel camí l’Otero també diu “hòstia” i “collons” mentre es baralla amb un volant sense direcció assistida.

Parlant del masclisme, que també afecta l'esquerra, fan veure que posen un cassette dels... ESTOPA!!!, però no escoltem la seva música sinó ska instrumental. Desconcertant.

I entrem al lokal per veure un mostrari de samarretes propietat de la Gabriel. L’Otero s'enamora d'una de blanca on hi ha escrit: “Quan una dona avança, cap home retrocedeix” i la Gabriel l'hi regala.

I així acaba l’entrevista-conversa. Sense cap gran titular, sense cap gran polèmica. La sempre “provocadora” Gabriel i la sempre “rebel” Otero han compartit una hora i 9 segons de la seva vida per xerrar de tot i de res saltant d’un tema a l'altre sense gaires manies. Avui no ha aparegut Messi sinó una noia de Sallent més tímida del que la seva imatge pública traspua.

Abans, però, una reflexió final de l’Otero: “La Gabriel viu com pensa i això és de lloar”.