El referèndum de l’1 d’octubre ha impressionat molta gent, dins i fora del país, per almenys tres raons: per la infernal repressió desplegada per l’Estat intentant impedir-lo, per l’habilitat del Govern i la resistència cívica que l’han fet possible malgrat tot, i pel creixement de l’independentisme que ha permès visualitzar. Aquestos factors suposen una majúscula pèrdua de legitimitat i autoritat per a l’Estat i un guany notable en credibilitat i legitimitat per a l’independentisme.

L’actuació de l’Estat només té una explicació. Quan a les 8 del matí varen començar a constituir-se i obrir les meses electorals, va perdre la batalla del referèndum tal com l’havia plantejat. En aquell moment, no tenia la legitimitat, ni la legalitat (sacrificades per impedir el referèndum a qualsevol preu), ni tampoc el control del territori. La decisió d’implementar el cens universal va anul·lar l’estratègia policial de tancar un nombre significatiu de col·legis per tot el territori. Després d’haver anunciat diverses vegades que el referèndum estava “desarticulat”, l’Estat es trobava en un escenari en el qual tothom podia votar. Aleshores només els va quedar l’actuació més extrema: maximitzar les imatges de violència i arbitrarietat per sembrar la por i espantar els votants.

El poder d’un Estat ja és això: allà on no arriba físicament la seua violència hi ha d’arribar la por que genera. S’ha dit que el dia del referèndum l’independentisme va provocar la imatge que l’Estat volia evitar. Però això no és exacte. La imatge de repressió extrema és exactament la que els responsables de l’operatiu volien donar. Altrament no haurien anat a destrossar els col·legis més simbòlics, on hi havia les càmeres preparades per immortalitzar les principals autoritats catalanes votant. I el seu efecte va tenir: a més dels milers de vots confiscats, la violència va aconseguir allunyar de les urnes milers de persones que, segons totes les enquestes, hi pensaven anar. Especialment, sembla, persones contràries a la independència.

Catalunya ara està visiblement indefensa davant la repressió que s’ha iniciat. Si abans tenia l’autogovern cada vegada més intervengut, ara milers de persones estan amenaçades en els seus drets més bàsics

El que no va aconseguir l’Estat és impedir que l’independentisme pogués aparèixer més nombrós i resistent que mai. Es varen poder comptar més vots independentistes que el 9-N o que el 27-S, i més dels que varen aprovar l’Estatut del 2006. El fet que no votassin la immensa majoria dels contraris a la independència va fer que la participació quedàs deslluïda. Ara bé, amb la mateixa participació que el 27-S (la més alta de la història en unes eleccions catalanes, amb un 74,95%) sobre el cens del referèndum, els 2.044.038 vots favorables a la independència que es varen poder comptar representarien un 51,32% dels vots.

I ara què? La immensa repercussió internacional de la brutalitat policial contra els votants catalans ha obert una finestra d’oportunitat per incloure una sòlida causa justa en la declaració d’independència. Aquesta justificació podrà anar més enllà de dir que Catalunya se separa políticament de l’Estat espanyol perquè una majoria de catalans ho volen. Podrà al·legar, amb més credibilitat que mai, que ho fa perquè en la situació actual no se’ls garanteix la plenitud dels seus drets fonamentals, no diguem ja de l’autogovern.

En efecte, l’estratègia coordinada dels poders de l’Estat per impedir la celebració del referèndum ha comportat el col·lapse de l’estat de dret a Espanya. S’ha aplicat un estat d’excepció de facto, sense cap garantia, i s’ha criminalitzat tota activitat relacionada amb la votació. Com a resultat, Catalunya ara està visiblement indefensa davant la repressió que s’ha iniciat. Si abans tenia l’autogovern cada vegada més intervengut, ara milers de persones estan amenaçades en els seus drets més bàsics.

Qui garantirà un judici just a tots els querellats i denunciats per haver participat en el referèndum? Qui garantirà el restabliment de l’autonomia intervinguda? 

Després de tot, cap poder, institució o organisme de l’Estat té la més mínima credibilitat per fer d’àrbitre i garantir l’efectivitat dels drets humans de tots els ciutadans, independentistes o no. S’ha imposat el relat que aquells que s’han saltat la Constitució no poden invocar-la si es vulneren els seus drets. A la pràctica no tenen drets. El govern central, el Tribunal Constitucional, els jutjats ordinaris, el Tribunal de Comptes, la Fiscalia, la Policia i la Guàrdia Civil o els mitjans de comunicació de masses, estan tots en mode “A por ellos”. Qui garantirà un judici just a tots els querellats i denunciats per haver participat en el referèndum? Qui garantirà el restabliment de l’autonomia intervinguda? Europa podia haver fet un pas endavant i assumir aquest paper, però hi ha renunciat. Paradoxalment haurà ajudat a legitimar la independència i potser també a accelerar-la.

A pesar de la inhibició europea inicial, si avui es procedeix a declarar la independència la mediació internacional serà inevitable. Ja veurem en quins termes, però la comunitat internacional es converteix forçosament en àrbitre. Té un poder considerable basat en el reconeixement o no de la declaració. A l’Estat espanyol li pot dir que, si no fa una oferta per reconduir la situació i s’asseu a negociar amb els independentistes catalans, reconeixerà la declaració d’independència. I a aquestos últims els pot dir que, si no s’asseuen a negociar, no la reconeixeran mai. Damunt la taula hi apareixerà un canvi profund del model territorial espanyol (i potser un referèndum acordat) com a solució al contenciós. Això posarà a prova la paciència dels independentistes, que saben que res d’això no és viable però que el govern català no pot negar-se a una negociació sense línies vermelles. D’alguna manera és necessari que els mediadors se n’adonin per ells mateixos de la inviabilitat d’aqueixa solució i això no serà immediat.

Sigui com sigui, el referèndum ha donat una credibilitat i legitimitat a l’opció de la independència que molts no esperaven que pogués arribar a tenir tan aviat. Ningú no pot dir encara que el camí encetat sigui irreversible, ni que culmini immediatament. Però, com fins ara, sembla que les elits espanyoles també estan disposades a col·laborar-hi amb la seua intransigència.

 

(*) Josep Costa és lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta).